Si no va escapar –o no ho va aconseguir, doncs ho va intentar en diverses ocasions- va ser a causa del regne de terror imposat pel seu pare, el silenci còmplice dels veïns del poble i la negligència culpable de les autoritats.
El malson va començar (...) quan, amb 8 anys, la seva madrastra li va ficar les cames en aigua bullent per castigar-la. Tenia ja nou anys quan van començar les violacions, acompanyades de tortures (...) amb el vist-í-plau i complicitat de la companya del pare(...)
Menor d’edat, les vegades que va intentar escapar (...) va ser retornada al domicili familiar pels gendarmes(...) Tot això va passar en una petita localitat (400 habitants) prop de París, sense que ningú mogués un dit. “(...) li feia fills a la seva filla, clar que ho sabíem, tothom ho sabia”(...) Les autoritats educatives no van fer res pel fet que Lydia deixés d’anar a escola. Tampoc els serveis socials van advertir res, malgrat que la noia va ser seguida pels serveis d’infància entre els 10 i els 18 anys. I què dir dels hospitals, on va ser duta diverses vegades a causa de les cremades sofertes, i on va parir als seus sis fills. “Quan les infermeres em preguntaven qui era el pare, jo els deia la veritat; ningú va reaccionar”.
Lluís Uría, El verdugo francés, La Vanguardia 1-05-2008.
