Alguns individus mostren efectes de desprogramació en el procés de la reproducció. Un dels efectes curiosos és el de la percepció dels colors, manifestat només en els homes.
Una dita popular diu que tot és segons el vidre amb el que es miri, però jo la canviaria per segons la llum que ho il·lumini. De totes maneres, sembla ser que només hi ha tres colors (primaris) (o potser quatre incloent el magenta, del qual a la meva infància no se’n parlava pas) i que tota la resta es pot concebre com una barreja d’aquestos proporcionant infinitat del que vulgarment anomenem colors. La varietat de colors o, millor dit, de cada una de les combinacions dels tres colors primaris que reben un nom específic depèn de cada cultura. Així, els esquimals tenen una gran varietat del que nosaltres anomenem blanc i els romans no tenien un nom específic pel que ara i aquí anomenem marró. Inclús el Raimon va posar música a tots els colors del verd.
Jo i els meus altres tres germans (masculins) som daltonians, veiem poc el vermell. Això ha estat motiu de converses, discussions, bromes, rialles i anècdotes a la família. A més d’algun problema pràctic ha estat motiu de convivència i de divertiment enlloc de patiment per la nostra deficiència. Hem sabut gaudir de la diversitat.
Certament aquest defecte ens ha fet percebre l’entorn d’una manera diferent a la de qui no el tenen. Podria impossibilitar un acord sobre com són algunes coses. També ens hauria impedit dur a terme algunes activitats i exercir algunes professions.
