(...) qualsevol hàbit produeix plaer i desplaer de manera complexa i complementària (...). El cervell incentiva i desincentiva alhora. Per això l’ésser humà és l’únic que troba plaer en el desplaer.
(...) al principi, qualsevol addicció genera molt plaer i poc desplaer, però quan anem repetint l’acció cercant més gratificació n’obtenim menys: la proporció de plaer i desplaer es va invertint. (...)
Les addiccions, obsessions i conductes compulsives obeeixen a aquest mecanisme. Assaborim la primera dosi i gradualment hem d’augmentar-la ja no per obtenir plaer sinó només per evitar el desplaer. (...) al final no actuem per obtenir més paler, sinó només per no patir desplaer. És el que li passa a l’addicte: al principi augmenta les dosis per obtenir més plaer i després tan sols per no patir la síndrome d’abstinència. Plaer i desplaer són inversament proporcionals.
(...) Freud intenta analitzar el principi del plaer i els seus mecanismes, però (...) descobreix que l’ésser humà busca una cosa més enllà del plaer, una cosa que pot portar-lo a la mort. Som ésser paradoxals. (...)
L’ésser humà no busca el seu propi bé: desitja estar sa, però fuma; estima la seva parella, però se’n va amb una altra (...) reprodueix el malson... Una vegada i una altra... (...)
Cerquem l’equilibri i per això arribem al desequilibri. Freud descobreix que perseguint aquest equilibri podem arribar sense saber-ho a desitjar l’autodestrucció i a la mort. (...)
La pulsió de mort és un instint autodestructiu, però no és individual. També explica el comportament irracional d’alguns pobles, la seva psique col·lectiva agressiva. I seria l’última explicació de la guerra. (...) És la manera en què els pobles descarreguen la seva pulsió de mort sobre altres pobles.
Lluís Amiguet, entrevista a Pierre Magistretti, “La paraula pot guarir com un fàrmac”, La Vanguardia 9-12-2011.
