Som (només) 'Homo Sapiens'?

   Els 'Homo Sapiens' i els neandertals es van aparellar repetidament al llarg de desenes de milers d'anys [...].

   Investigacions anteriors havien aportat proves d'aparellaments esporàdics entre les dues espècies ocorregudes fa uns 40.000 i uns 60.000 anys. Els nous resultats amplien e fenomen fins a més de 100. 000 anys d'antiguitat i suggereixen que aquest tipus de conducta va ser recurrent allà on 'sapiens' i neandertals es van trobar [...].

   S'ha analitzat el seu genoma o s'ha comparat amb l'ADN de dos neandertals més [...] amb el genoma d'una dona denisovana [...] de fa més de 50.000 anys i amb els de 504 'Homo sapiens' actuals d'ètnies africanes, que estam lliures de qualsevol influència neandertal.

   [...] Si les investigacions anteriors havien trobat que els neandertals van deixar el seu llegat a l'ADN de la nostra espècie, i avui dia els europeus tenim el 2% del nostre genoma d'origen neandertal, aquesta és la primera investigació que demostra que l'intercanvi també es va fer en el sentit contrari.

   [...] Segons les dades genètiques, els avantpassats d''Homo sapiens' i neandertals es van separar fa entre 500.000 i 600.000 anys, probablement en algun lloc a l'Àfrica.

   El llinatge de la nostra espècie es va quedar al principi a l'Àfrica, on va continuar evolucionant. El dels neandertals, per la seva banda, va emigrar a Euràsia, on es va dividir entre neandertals i denisovans fa uns 450.000 anys.

Segons resultats de a investigació, el primer intercanvi genètic entre 'Homo sapiens' i neandertals es va produir fa entre 100.000 i 200.000 anys, possiblement a l'Orient Mitjà, quan la nostra espècie es va aventurar fora de l'Àfrica. [...]

   "Estem assistint a un canvi de paradigma" [...] "Tradicionalment hem descrit l'evolució humana com un arbre amb un tronc principal i hem ubicat leds diferents espècies en branques diferents separades de manera nítida. Ara veiem que tot és més complex, que les branques no estan separades, sinó que es creuen entre elles. No hi ha motiu per pensar que els fluxos genètics com el que hem identificat entre 'Homo sapiens' i neandertals no s'hagin produït al llarg de tota l'evolució humana entre espècies més arcaiques, fins i tot entre australopitecs".

Josep Corbella, 'Sapiens' i neandertals es van aparellar durant desenes de milers d'anys, La Vanguardia 18-02-2016.

   L'entrecreuament entre humans moderns i neandertals va tenir lloc desenes de milers d’anys abans del que fins ara deien els estudis, segons indica un estudi publicat recentment a Nature [...], un equip de recerca internacional ha pogut reafirmar l’encreuament entre neandertals i humans moderns i ha aconseguit anar més enllà. Els nous estudis indiquen que les relacions entre ells es van produir fa més dels 65.000 anys que fins ara es reportaven: fa aproximadament 100.000 anys.

   Els investigadors suggereixen que alguns grups d’humans moderns van deixar l’Àfrica abans del que es pensava i es van barrejar amb els neandertals, tot i que probablement aquests humans moderns més tard van extingir-se i per això no formen part dels nostres ancestres.

   [...] En l’actual estudi, no obstant, es troba per primera vegada la contribució genètica en el sentit oposat, dels humans moderns cap als neandertals, un procés que va haver de produir-se en una migració anterior.

M.L.F., Els primers fills de Sàpiens i Neandertals, Ara Diumenge 28-02-2016

[...] un equip internacional de científics ha descobert  que, arran de l'arribada de l'agricultura a Europa fa 8.500 anys, l'ADN dels pobladors del continent va experimentar canvis que es van estendre i van alterar l'estatura, la digestió, el sistema immunitari i el color de la pell dels europeus.

[...] l'ADN dels europeus actuals prové de tres fonts principals. Abans del sorgiment de l'agricultura, Europa estava habitada per caçadors-recol·lectors. Més tard, va arribar una onada de grups que tenen un ADN semblant al dels habitants del Pròxim Orient i que probablement van portar l'agricultura al continent i, finalment, fa uns 4.500 anys, es va produir la incursió a Europa de poblacions nòmades procedents de les estepes de Rússia: les poblacions kurgàniques de la cultura iamma.

[...] Els caçadors-recol·lectors que poblaven el continent originàriament eren descendents de poblacions que provenien de l'Àfrica i, fa tot just 9.000 anys, tenien la pell fosca. Els agricultors procedents d'Anatòlia, per la seva banda, tenien un to de pell més clar, un tret que es va escampar pel continent. Més tard va sorgir la variant genètica que va fer que la pell dels europeus esdevingués encara més clara.

[els investigadors] han conclòs que ela agricultors d'Anatòlia eren relativament alts i que els grups de cultura iamma ho eren encara més. Els habitants de l'Europa septentrional van heretar una proporció més gran d'ADN iamma, cosa que ha fet que ells, al seu torn, també siguin més alts.

A l'Europa meridional, però, les poblacions van esdevenir més baixes d'ençà de l'arribada de l'agricultura. [...] no és clar per què la selecció natural va afavorir una estatura més baixa al sud i no al nord. Amb independència de quin sigui el motiu, aquesta història evolutiva continua marcant les diferències d'alçada actuals.

Carl Zimmer, L'agricultura va modelar els nostres gens, Ara diumenge, 24-01-2016.

L'evolució dels primers homínids fins arribar a l'actualitat és un puzle amb un munt de peces que, en alguns casos, encara no s'han descobert. Se sap, per exemple, que els aparellaments entre espècies no ben bé idèntiques van ser més habituals del que es podria pensar, però una nova descoberta ha refermat aquesta idea. Quan el els primers Homo sapiens van iniciar el seu camí fora de l'Africa fa 80.000 anys i van colonitzar tot el planeta, van trobar-se altres homínids pel camí. És el cas dels neardentals i els denisovars, però segons el nou estudi, els sapiens també van conviure amb un tercer homínid a l'illa d'Andaman, a l'oceà Índic, i en altres zones de l'Índia. El rastre ha arribat fins a l'actualitat en els gens d'alguns humans contemporanis.

Getty, Més companys per als 'sapiens', Ara 25 i 26-12-2016.

Introducció al capítol sobre l'individu*

S'adjunten extractes d'un molt interessant article sobre el tema d'aquest capítol: la relació entre la biologia i l’ésser humà emmarcat en el seu entorn social. Ni el format científic i acadèmic de l'article o la part introductòria haurien de descoratjar la seva lectura. Us ajudarà a comprendre millor l'estructura i el contingut d'aquest bloc.

(...) El 'principi d’autonomia humanística' descriu la tendència a considerar que alguns fronts de la biologia contemporània (com la neurociènia o la biologia evolutiva) tenen importància per comprendre la condició humana en tota la seva amplitud, però la comprensió del comportament social dels individus i les col·lectivitats, i per descomptat la descripció dels fenòmens socials i històrics, pot i ha de prescindir de les ciències no humanístiques.

No obstant, una altra tendència de pensament entén que la comprensió cada cop més profunda dels mecanismes, per exemple neurobiològics, genètics o maduratius, subjacents en no pocs fenòmens socioculturals obliga a una integració de les descobertes de la biologia en el pensament sociopolític. Segons aquesta tradició, oblidar que qualsevol acció política o cultural ha de tractar, necessàriament, amb les restriccions i les potencialitats neurobiològiques que ens caracteritzen compromet el seu èxit.

Som ja molts els que creiem que certes disciplines científiques que estudien la biologia de la cognició poden representar el millor pont d'intercomunicació entre ambdós mons. El coneixement cabal sobre els orígens i els mecanismes de molts dels fenòmens socioculturals ja prové de disciplines com la neurociència, la psicologia cognitiva, la lingüística, la ciència computacional, l’antropologia evolutiva i la filosofia de la ment. Els descobriments en aquests fronts de recerca ja permeten analitzar de manera original i eficaç molts dels problemes socials que generen més preocupació i perplexitat, com la formulació dels sentiments identitaris, la funció adaptativa de la conducta agressiva o la conceptualització de valors ètics, i poden ajudar, de passada, a superar espais comuns res innocus que acompanyen massa discursos o anàlisis, com que l’ésser humà és bondadós per naturalesa, que és possible una societat sense conflictes, o que una campanya informativa és un bon mètode per canviar actituds.

En aquest sentit, els mecanismes subjacents a l’aprenentatge dels valors morals d'un individu i de les col·lectivitats tenen trajectòries biològiques i cognitives que comencen a ser conegudes a fons. L’aprenentatge en un context educatiu cada vegada es veu menys (...) com un procés passiu o de mera adquisició. (...) l’aprenentatge és un procés complex d’interacció d’un individu amb el seu medi. (...) en la recepció i anàlisi de la informació s’han de tenir en compte les estructures conceptuals de base que influeixen en les accions, i els ajustos de l'individu amb el seu medi.

En el camp del pensament ètic, històricament el judici moral s’ha descrit com una decisió conscient i deliberada. Com a conseqüència, totes les anàlisi filosòfiques o sociopolítiques dels judicis morals s’han centrat a estudiar i valorar el raonament conscient i elaborat sobre dilemes morals, actes justos i distincions morals. Tot i això, els estudis en psicologia cognitiva i antropologia biològica han començat a posar en dubte aquesta aproximació. Les ciències biològiques i psicològiques ja proporcionen teories i resultats experimentals en un context que enriqueix la nostra comprensió de la percepció, raonament i acció morals. Ja se sap que les capacitats morals tenen components genètics, evolutius, maduratius i cognitius. Ja es disposa de models amb capacitat explícita i predictiva relatius a l’origen, desenvolupament, manteniment, modificacions i de les capacitats cognitives que s’utilitzen en el judici i l’acció morals. Els investigadors s’estan apropant a respondre què compte com una acció moral, com s’adquireixen aquestes capacitats, com es posen en pràctica, com s’avalua l’adequació d’una acció.

Respecte a un altre vector bàsic dels conflictes humans, l’agressivitat, en el moment present, hi ha suficients dades sobre les interaccions entre la genètica, la maduració cerebral i hormonal i alguns factors bàsics de l’aprenentatge social com per poder explicar els mecanismes de l’agressivitat. Els mecanismes neurocognitius al servei de l’agressivitat i de la modulació antiagressiva estan arrelats en el nostre passat adaptatiu i responen a necessitats clares i precises. Així mateix ja disposem del tipus d’itineraris experiencials que modelen la propensió agressiva, i inclús les diferències sexuals en estratègies combatives.

Oscar Vilarroya, Biología de los conflictos, El País 17-6-2004.

Més encreuaments entre diferents homínids en diferents parts del món

Quan els primers Homo sapiens van iniciar el seu camí fora de l’Àfrica, fa 80.000 anys, van colonitzar el planeta de mica en mica. En el seu periple van trobar altres homínids sobre els quals van imposar-se com a espècie, però això no impedeix que també es creuessin i tinguessin descendència comuna. Així va passar amb els neandertals, amb els denisovans i, segons un nou estudi de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), adscrit a la UPF i el CSIC, també amb un tercer homínid del qual fins ara no se sabia res. Els científics han trobat el seu rastre en l’ADN de poblacions actuals de l’illa d’Andaman, a l’oceà Índic, i en altres de l’Índia. [...]

L’estudi pot aportar llum a una polèmica que ve de lluny. Els científics han establert que fa uns 80.000 anys l’Homo sapiens arcaic va passar a home modern a l’Àfrica. Una petita part de la població va abandonar el continent i va donar lloc a totes les poblacions humanes del món. No obstant això, hi havia dubtes sobre si els pigmeus, com els de les illes Andaman, són el resultat d’una única migració inicial o bé de diferents onades successives. “Les nostres dades mostren que la sortida de l’Àfrica es va produir en una única onada de la qual tots els humans som descendents”, diu Bertranpetit, i que, per tant, les hibridacions es van produir en aquestes colonitzacions successives. [...]

L’homínid que ara s’ha identificat va viure al sud-est asiàtic i es va creuar amb els humans moderns fa desenes de milers d’anys. [...]

La teoria d’una primera onada migratòria prové dels naturalistes i antropòlegs del segle XIX, que van veure que els andamanesos i altres grups ètnics de parts aïllades del sud-est asiàtic eren semblants físicament als pigmeus africans, amb pell negra i de talla petita. Però l’estatura dels andamanesos actuals no és una herència dels seus avantpassats. Els científics han trobat marques en el seu ADN que demostren que va ser un procés d’adaptació i selecció natural.

Mònica L. Ferrado, Descobert un tercer homínid que va conviure amb els 'sapiens', Ara 26-07-2016.

L'ADN dels pigmeus de les illes Andaman, a l'est de l'oceà Índic, conté fragments que no corresponen als humans moderns que van sortir de l'Àfrica fa uns 80.000 anys. En comparar aquestes seqüències, els científics també han comprovat que són diferents de les dels neandertals i els denisovans (homínid desaparegut que va poblar Sibèria fa 50.000 anys). La conclusió és que aquell ADN pertany a un homínid extingit que comparteix un avantpassat comú amb els humans, però amb una història diferenciada.

L'article conclou que els poblacions que avui ocupen Àsia i el pacífic es van expandir des de l'Àfrica en una sola onada migratòria, i no en dues, com nombrosos científics havien defensat fins ara.

La poca estatura dels pigmeus no es deu a l'herència dels seus avantpassats d'origen africà, sinó que és conseqüència d'un procés evolutiu d'adaptació i selecció natural.

Redacció, Els pigmeus de l'Índic tenen ADN d'un homínid desconegut, La Vanguardia 26-07-2016.

A l'illa de Luzon de les Filipines fa 50.000, en una terra totalment aïllada per les aigües del mar hi vivien uns enigmàtics humans amb dents semblants a les nostres, però mans i peus propis dels primitius australopitecs, una combinació mai vista. Com eren, com van arribar a l'illa i d'on van venir ara per ara és tot un misteri.

Batejats com 'Homo luzonensis', constitueixen una nova espècie humana i representem una peça de difícil encaix al puzle de l'evolució.

Aquesta troballa és una nova prova significativa per millorar el nostre coneixement de l'evolució humana, especialment a Àsia, on va ser clarament molt més complexa i molt més interessant del que pensàvem abans.

Pel que se sap fins ara, només dues espècies humanes es van aventurar a sortir fora de l'Àfrica fins arribar al Sud-est Asiàtic, els 'Homo erectus', fa entre 1,5 i 2 milions d'anys, i els 'Homo sapiens', la nostra pròpia espècie, que fa 50.000 anys ja havia arribat fins a Austràlia.

El 2004, a l'illa de Flores, a Indonèsia, es va descobrir una altra espècie humana, l'Homo floresiensis'.

Elsa Velasco, Descoberta una nova i enigmàtica espècies humana a les Filipines, La Vanguardia 11-04-2019.

Australopithecus afarensis

Lucy i Senyora Ples, científicament ‘Australopithecus afarensis’ i ‘Australopithecus africanus’ són les dues espècies d’australopithecs més conegudes gràcies al nombrós registre fòssil que les acompanya. Sempre s’ha considerat que formen part de la línia que explica l’evolució, de manera que l’aparició d’una comporta la desaparició de l’altra. Fins ara, que s’han presentat en societat les restes fòssils de MRD-VP-1/1, un crani gairebé complet d’‘Australopithecus anamensis’, una espècie poc coneguda i de difícil encaix a l’arbre genealògic. L’anàlisi de la troballa permet afirmar que Lucy i MRD van conviure almenys 100.000 anys. Les característiques norfològiques i les datacions de MRD fan pensar que també és un ancestre de Lucy i, per tant, un dels primes ancestres coneguts dels actuals humans.

El crani de MRD es va trobar el 2016 a Etiòpia, una de les zones més riques en fòssils antics. [...] El crani “representa un període comprès entre fa 4,1 i 3,6 milions d’anys. [...] Sempre s’havia considerat que l’A. 'anamensis’ (MRD) era l’antecessor directe de l’A. ‘afarensis’ (Lucy), de manera que el primer desapareixeria en aparèixer la segona. A  aquesta continuïtat en la línia temporal es trenca ara: “Lucy i els seus parents pròxims van conviure durant almenys 100.000 anys”.

[...] Les dades més sorprenents són les que emparenta part d’aquesta morfologia i la que, contràriament, assenyalaria MRD com el més proper als seus probables antecessors. [...] El trencament de la línia temporal, les correlacions en la morfologia del crani i el fet d’haver coexistit durant un període tan llarg de temps, “obliga a repensar” l’origen dels primers ancestres humans i, pel cap baix, a “reescriure l’arbre genealògic”. Dit d’una altra manera: si bé no hi ha dubtes que Lucy és la nostra mare africana, MRD planteja dubtes raonables sobre quins serien els seus pares en la línea de l’evolució.

Xavier Pujol Gebellí, Qui eren els veritables pares de Lucy?, La Vanguardia 29-08-2019.

El professor gibraltareny Clive Finlayson ofereix noves dades sobre aquesta espècies que va coexistir amb l'Homo sapiens i fins i tot va interactuar i s'hi va aparellar durant anys. De fet, tots els europeus tenen avui entre un 1,8% i un 2,6% d'herència genètica neandertal.

L'arqueòleg suggereix que els neandertals no estaven gaire allunyats intel·lectualment dels Homo sapiens.

Es traca d'una espècie humana que va viure a Europa, des de Gibraltar fins a Sibèria i en algunes zones de l'Orient Mitjà. La seva desaparició és un tema de debat no resolt entre científics.

Els neandertals van desaparèixer per l'acció combinada del clima, del seu escàs nombre d'individus i, també, de l'arribada dels homes moderns, segons Finlayson. "A Gibraltar van durar més temps perquè sempre va fer un clima més benigne que a la resta d'Europa".

Adolfo S. Ruiz, Germà neandertal, La Vanguardia 29-04-2019.

El Yeti?

Fins ara només s'havien trobat quatre fòssils de denisovars. Els científics van aconseguir seqüenciar-ne el genoma i van arribar a la conclusió que es va separar del neardentals fa uns 450.000 anys, tot i que van tornar a encreuar-se amb ells i amb els Homo sapiens.

El 1980, un monjo va trobar per casualitat un fòssil extraordinari. Afortunadament el va guardar amb molt cura fins que, el líder de la seva comunitat religiosa el va lliurar a la Universitat de Lanzhou. El fòssil era la meitat de l'os de la mandíbula. Una anàlisi d'isòtops radioactius va revelar que té com a mínim 160.000 anys d'antiguitat. Fins ara, les restes humanes més antigues d'Homo sapiens trobats a l'altiplà del Tibet eren de fa entre 30.000 i 40.000 anys.

Elsa Velasco, Trobat el fòssil d'un misteriós humà arcaic al Tibet, La Vanguardia 2-05-2019.

Denissovans

Com i qui són els denissovans continua sent una incògnita. Les poques mostres d'ADN que es van poder recuperar dels fragments trovats a Deníssova apuntaven a una possible línia de continuïtat amb algunes poblacions asiàtiques actuals. Pel que sembla, el fragment de mandíbula localitzat al Tibet podria correspondre a un ancestre llunyà de les poblacions de xerpes actuals, així com de poblacions tibetanes i malàisies.

La resta fòssil tibetana va ser localitzada a una cova de l'àrea de Xia.he l'any 1980. Posteriorment es va establir l'existència dels denissovans fonamentat en que la mandíbula de Xia-he i les restes de Deníssova formen part del mateix llinatge emparentat amb els neardentals.

Sembla confirmat que el fragment ossi correspon a un individu que hauria viscut fa 160.000 anys a les planures tibetanes situades per sobre dels 3.000 metres d'alçària. Això vol dir que estava adaptat a viure en condicions extremes de falta d'oxigen, un tret que avui conserven xerpes i poblacions afins. Aquesta dada és important perquè confirma que s'hi haurien adaptat molt abans que l'arribada dels humans moderns, fa entre 30.000 i 40.000 anys.

La troballa ajuda a entendre la història evolutiva dels hominins a l'est de l'Asia. Ho conformaria el f et que alguns dels trets genètics identificats al nou denissovà coincideixen amb traces que s'han conservat evolutivament en les actuals poblacions xineses.

X.P.G., Troben restes de denissovans, parent del neardental, al Tibet, Ara 2-05-2019.