Al llarg de quasi tot el segle XX no era difícil llegir o escoltar que (...) la natura humana, entesa com aquelles característiques (...) que heretem (...) no existia. Tot el contrari, i molt especialment la ment humana, són una taula rasa on genètica i herència no hi tenen res a veure o a fer i en la qual ‘l’ambient’ és el determinant. Aquest enfocament ambientalista tenia, i té encara, una base política i moral. Si res és innat, les diferències entre ètnies, sexes, classes i inclús països no poden ser innates, la qual cosa introdueix la idea que amb l’esforç, tenacitat i justícia social espot assolir la igualtat total i ‘l’home nou’, eliminant així el racisme, sexisme i diferències i prejudicis de classe. Al mateix temps, l’espècie humana quedava separada de la resta dels animals per una brecha inassolible i dotada d’un estatus especial, espiritual, molt acord amb la majoria de les religions i amb el sentir de no pocs homes i dones (...).
Els avanços recents en biologia, genètica, evolució, psicologia i neurociències han donat un tomb radical al problema. La conclusió principal és que entendre la ment com una tabla rasa no és sostenible. Anem per parts. El paper determinant dels gens en nombroses característiques físiques és universalment acceptat. Talla i color de la pell són dues d’aquestes. (...) A nivell més general, l’exemple més cridaner són els bessons. Al tenir els mateixos gens, el seu físic és idèntic, o pràcticament idèntic. A més, encara que creixin i s’eduquin en ambients diferents són similars. Aquesta va ser la primera proba contra la tabla rasa. (...)També és cert que sense aprenentatge, les potencialitats no es desenvolupen. És aquí on ‘l’ambient’ pren un pare fonamental: facultar al màxim el desenvolupament i expressió d’aquestes potencialitats, la base de les quals és principalment genètica.
Però, què es pot pensar sobre característiques més elevades i nobles (intel·ligència, imaginació, voluntat, abstracció, altruisme, extroversió/introversió...) o no tan nobles (agressivitat, gelosia, cobdícia...)? Acceptar, o només considerar, una base genètica per a aquestes ha estat i és molt més problemàtic: La raó principal va ser l’alarma, el temor i la incredulitat suscitats per diversos estudis que pregonaven l’existència d’un gen per a cada caràcter (amor, fidelitat/promiscuïtat, agressivitat, ansietat, homosexualitat...), estudis que, a la fi i al cap, van demostrar ser simplistes i a vegades erronis. Posteriorment, anàlisis més seriosos i extensos han identificat diversos (no un) gens responsables, les alteracions dels quals produeixen nombroses malalties humanes, confereixen susceptibilitat de contraure’n altres i són la base de determinants comportaments. Tot i això, si alguna cosa hem après els biòlegs en els darrers trenta anys és que els éssers vius són molt complexos (...) que els gens (...) són molt importants, no actuen aïllats d’altres gens determinant característiques (físiques i mentals) úniques. En realitat, cada caràcter depèn de molts gens que actuen dintre de xarxes complexes formades per centenars de gens (...). I tot això en interacció amb ‘l’ambient’ (...).
En resum, gens i ambient (o entorn) estan en continua interacció. Ni els gens determinen al cent per cent el físic i el comportament, ni l’entorn els pot modelar a gust relegant als gens a un paper secundari.
Jaume Baguñà, ¿Qien teme al gen feroz?, La Vanguardia 28-11-2010.
