Reuneixin a un grup de voluntaris amb un elevat sentit de la justícia, els apliquen un camp magnètic en el cervell just sobre l'orella dreta i veuran com es transformen en persones amb menys escrúpuls disposades a justificar actes fets amb mala intenció. És el que ha fet un equip de neurocientífics (...) en un experiment que mostra com el cervell humà està biològicament programat per tenir opinions morals.
Aquesta i altres investigacions neurobiològiques recents revelen que la moral és una aptitud comparable al llenguatge: encara que l'educació la pot estimular, forma part del sistema operatiu bàsic amb el qual ve equipat el cervell. Això explica que, tal com s'ha observat en investigacions anteriors, els judicis entre dilemes morals siguin els mateixos per a persones de diferents edats, sexes, religions i ètnies. Independentment de l'educació que hagin rebut. I explica també que, de la mateixa manera que algunes lesions neurològiques poden afectar a la capacitat del llenguatges, altres poden afectar a les opinions sobre què és moral i que és immoral.
(...) "La neurociència pot desencalalr debats fonamentals que la filosofia ha exhaurit" (...)
(...) una petita regó del cervell anomenada unió temporoparietal dreta (UTPD) (...) que té la grandària aproximada d¡un cigró, no és l'única regió del cervell involucrat en els judicis morals (...)
Un segon estudi (...) ha identificat una altra regió que té un efecte similar al UTPD. (...) els pacients que tenen danys en el còrtex prefrontal ventromedial perden la capacitat d'avaluar moralment el comportament d'altres. (...)
[l'autor d'aquest estudi] havia identificat abans una altra petita regió del cervell sobre l'ull esquerra, anomenada còrtex orbitofrontal, com essencial per discernir què és moralment acceptable i què no ho és. Va fer aquest descobriment arrel d'una persona que va passar de ser un treballador exemplar a un cràpula després de sobreviure a un accident en el qual es va lesionar el còrtex orbitofrontal.
Josep Corbella, Los científicos identifican las sedes de la conciencia moral en el cerebro, La Vanguardia 5-04-2010.
La base fisiològica
del cervell en el cervell
En
néixer tenim ja al nostre cervell elements primaris del que serà la nostra
consciència que després anem completant en el desenvolupament.
La
veritat és que no sabem encara què és la consciència, però ja tenim algunes
bases per a estudiar-la de forma material, científica, les xarxes neuronals, la
seva activitat bioelèctrica, química i els determinats neurotransmissors que la
fan possible.
Tot
estat de la ment té una base fisiològica i per descomptat el de la consciència
també. La tenim models fisiològics complets de la consciència.
També
tenim un altre model fisiològic de xarxes neuronals per estudiar l'inconscient.
La prova que la consciència té una base molecular és l'anestèsia general.
Perquè és una molècula gasosa la que aconsegueix que perdem la consciència i
aquest és un descobriment recent i afortunat.
El
llenguatge és una capacitat en part heretada. Diguem que tenim una capacitat
innata per parlar; una mena d'estructures, de categories gramaticals. Es
desenvolupen després de néixer i ja en un determinat àmbit lingüístic, la
llengua familiar.
Sabem
que hi ha un circuit neuronal amb els seus neurotransmissors per a l'escriptura
i un altre diferent per a la lectura, perquè hem constatat casos de lesió del
circuit neuronal que ens permet la lectura, que, però, no impedeixen al pacient
ser capaç de seguir escrivint.
Tota
una branca de la neurociència intenta identificar circuits neuronals i
relacionar-los amb cadascuna de les nostres activitats mentals. Sabem també,
per exemple, que la música té els seus. I vaig a ser-li molt sincer: és molt
més fàcil dir que hi ha que identificar-los exactament, perquè són xarxes
complexes i interconnectades: sabem que les de la música també estan
relacionades amb les emocions, però ens falta molt per poder descriure aquesta
relació fisiològica.
Totes
les funcions cerebrals superiors tenen la seva bioquímica molecular, és clar,
però el debat era elucidar de quina manera s'interrelacionen.
La
violència innecessària també és una distorsió de la consciència, sempre té una
projecció col·lectiva. En algun moment, aquesta projecció solidària es
converteix en rebuig, al deshumanització de l'altre. I llavors ja se li pot
agredir.
La
violència innecessària, organitzada i premeditada en forma de guerra seria una
altra patologia col·lectiva d'aquesta consciència. I no parlo en termes
purament morals o ètics, sinó bioquímics. Hi ha un moment en què l'excés de
violència és patològic i aquesta patologia seria observable en el cervell.
La
gran distorsió del nostre temps és haver posat la tecnologia al servei d'uns
pocs i, per tant, de la desigualtat. El fre al nostre creixement harmònic com a
espècie rau en aquest error. I crec que els científics som responsables.
Hem
d'aconseguir que la ciència no sigui una mera competició per al nostre estímul
intel·lectual: cal posar-la al servei dels que més la necessiten.
Lluís Amiguet, entrevista a Jean-Pierre
Changeux, "Ningú no és conscient de si mateix sense ser-ho dels altres",
La Vanguardia 23-08-2016
