Tothom vol estar satisfet. Però, sabem què ens hi fa estar? Com poden detectar el nostre nivell de satisfacció? I les riqueses, quina ens satisfacció proporcionen?
- Satisfets, o insatisfets sense motius?
- Índexos de satisfacció
- El menjar: un indicació de l’estat de satisfacció
- Riquesa i satisfacció
- Hiperactivitat, atenció i motivació
- Felicitat
- Vincles socials
- Relació entre felicitat i a quin partit es vota
Temes relacionats: Plaer
Felicitat
La
meva carrera i feina consisteixen a esbrinar tres coses: com mesurar la
felicitat, per què unes persones són més felices que d'altres, i com millorar
la qualitat de vida.
Que
la gent pugui tenir una bona vida, triï la professió que triï, és un avantatge
a molts nivells, fins i tot redueix la taxa de criminalitat, ja que no hi ha
gaire motius per barallar-se.
Mesurar
la felicitat no és fàcil, es basen en les recomanacions de l'OCDE, entre les
quals una vida que tingui sentit. Si sabem que les societats igualitàries són
més felices, per què no ho convertim en polítiques concretes? Si sabem que a
les persones els fa infeliços invertir molt de temps a desplaçar-se de casa a
la feina i de la feina a casa, que són més feliços si hi van caminant o amb
bicicleta, per què no ho prioritzem en els disseny de les ciutats i en la
flexibilitat laboral?.
Es
tracta, resumint molt, de l'art de crear intimitat del confort de l'ànima, del
plaer de la presència de coses reconfortants, de la unió acollidora. Les
relacions socials constructives i relaxades, les de debò, són essencials per a
la felicitat.
Ima Sanchís, L'home més feliç del món, La
Vanguardia 21-01-2017.
Una manera
d'esdevenir feliç
S'ha
de seguir el que et diu el cor i apostar-hi, això és ser coherent, i ser
coherent és el que tard o d'hora et porta a ser feliç, que és l'important.
Ima Sanchís, entrevista a Santiago Lange,
"M'apassiona mirar a la llunyania", La Vanguardia 28-12-2016.
Tots som estranys. O, dit d’una altra
manera, ningú no és normal. La normalitat no existeix: és un invent per a qui
necessita aferrar-se a alguna cosa. Sempre és relativa i depèn de prejudicis
que varien segons l’època i el lloc on siguis.
(...) no som responsables de tot el que ens
passa, però sí del sentit que hi donem, i també de com ho sentim i hi
reaccionem.
(...) un home enganya la seva dona:
l’estima, però en desitja una altra que no estima. O una dona que busca ser
estimada però que en fantasies desitja que un home la menyspreï. Estimem
qui no ens convé, no qui hauríem d’estimar.
(...) No és difícil voler una cosa, el que
és difícil és voler també totes les conseqüències que comporta. I és que, en
efecte, sempre queda alguna cosa que coixeja. (...)
És difícil desitjar el que ja es té. I això
també serviria per a tothom: homes i dones. Però per a la dona sembla que és
menys complicat fer coincidir l’amor i el desig en un mateix home. En canvi,
per excitar-se sexualment, molts homes necessiten degradar en les fantasies
sexuals la dona amb qui es fiquen al llit. (...)
Els psicoanalistes sabem que en el patiment
hi ha una satisfacció amagada i inconscient que Jacques Lacan anomena “goig”.
És una espècie de masoquisme que ens atrapa i del qual ens costa molt
desfer-nos. Per això sovint costa separar-se del que en realitat et fa patir,
perquè també hi ha un “plaer” en aquest dolor.
Lluís Amiguet, entrevista a Isabel Durand, “Us costa
desitjar l’estimada i estimar la desitjada”, La Vanguardia 4-09-2014.
Isabel Durand és investigadora de l’Associació Mundial de
Psicoanàlisi.
