No tothom reacciona igual davant la crítica, però el cert és que la majoria de nosaltres la duem malament. (...) un 70% de la gent reaccionarà sentint-se ferida. Un 20% la refusarà negant-la. I només un 10% reflexionarà serenament, la interioritzarà i decidirà si ha de canviar alguna conducta o no.
(...) el motiu pel qual ens afecti tant no és altre que la nostra inseguretat. Quant menys segurs estem internament, més vulnerables serem a la crítica. (...)
La pregunta que sovint ens formulem és: ajuda la crítica? Hi ha opinions per a tots els gustos. (...) En la meva opinió, quan la crítica implica un judici a la persona, la resposta és clara: no ajuda. I el motiu és que rebem els judicis com un atac, i davant d’un atac deixem d’actuar serenament des de la nostra consciència. Actuem visceralment, i l’únic que fem és fugir o contraatacar. Quan la crítica es limita a una observació, sí pot ajudar. (...)
No suportem que ens critiquin, però no deixem de criticar als altres.(...)
També és cert que som especialment crítics amb tot allò del que secretament ens acusem. (...) Qui manifesti els comportaments que més ens molesten de nosaltres mateixos serà qui estigui permanentment en el nostre punt de mira.
(...) L’enveja és font de crítica gratuïta, de crítica corrosiva i malintencionada.
(...) el treball per ser més immunes [a la crítica] hauria d’anar en la direcció de construir i desenvolupar la nostra seguretat.
(...) hauríem de ser més o menys crítics en funció de la seguretat que percebem en la persona a la que dirigim la crítica. (...) una crítica, per a qui no està preparat per rebre-la, fereix.
(...) si les observacions incideixen sobre aspectes el els quals l’altre pot millorar, han de fer-se sempre en privat, i mai davant dels altres. La sensació de “linxament públic” és devastadora per a la motivació i per a l’autoestima. La norma és ben senzilla: fer els afalagaments en públic, i reservar les crítiques per a la intimitat del despatx tancat.
La crítica en públic produeix, a més, un efecte contraproduent per sal grup, i és que tothom temerà que un dia els toqui. És una de les maneres de minar la confiança dintre d’un grup i de crear distància amb la gent. (...) Aconseguirem [evitar que la crítica ens afecti] si som capaços d¡escoltar-les serenament, decidir si tenen o no sentit, i si d’elles podem extraure algun ensenyament. (...) però aquest aprenentatge només succeeix si som capaços de situar-nos entre el 10% que ni se sent agredit ni la refusa.
Ferran Ramon-Cortés, Saber aceptar las críticas, El País Semanal 27-9-2009.
Autoengany i
mentides
Els
mentiders saben escollir les persones que poden manipular, i això és cada
vegada un fet més comú. Per tolerar les seves insatisfaccions, les seves
frustracions, la seva incapacitat per estar bé en la vida, hi ha persones que
responsabilitzen els altres i les circumstàncies de tots els seus mals. Ens
autoenganyem amb molta facilitat, sovint per tolerar-nos a nosaltres mateixos.
I això és una tragèdia.
Mentim
per aconseguir una mica de beneplàcit dels altres. En la nostra societat les
persones cada vegada se senten més insegures i fràgils, i això fa que menteixin
més i es justifiquin. I no se senten malament, perquè aconsegueixen un retorn
immediat: vull caure bé i ho aconsegueixo. Molts adults actuen com nens, pensen
que els altres no se n'adonaran.
La
mentida és causant de gran part del nostre patiment, i, tot i això, la majoria
no són conscients de fins a quin punt l'engany i la manipulació estan presents
en les seves vides.
Quan
ens posen en un medi molt competitiu, baixa el llindar de l'ètica. Esgrimeixen
que gairebé tothom menteix i que els que diu la veritat està en inferioritat de
condicions.
Si
les mentides no tenen conseqüències directes, això anirà a més, però no és
fàcil reconduir-ho: hi ha persones que detecten la mentida però no són capaces
de manifestar-ho perquè el que menteix amb freqüència desqualifica el que l'ha
descobert agredint-lo verbalment.
El
narcisista menteix moltíssim perquè se sent per sobre dels altres. I tenim
grans líders al nostra país molt narcisistes. Així aconsegueixen que la gent
que hi ha al voltant s'hi aboqui. És una cosa freqüent en les relacions de
parella, entre pares i fills, i a la feina.
Els
introvertits menteixen més que els extravertits. Solen ser més insegurs i volen
caure bé, de la mateixa manera que els tímids somriuen més per no mostrar les
seves emocions. Una altra dada curiosa és que els dones detecten millor la
mentida que els homes.
Els
homes solen ser més tolerants amb la mentida. Nosaltres tenim una sensibilitat
més gran en el pla afectiu, i una aversió més gran a la mentida, però solem ser
extremadament indulgents amb les mentides dels nostres fills.
Ima Sanchís, entrevista a Mª. Jesús Álava,
"L'autoengany ens impedeix de ser feliços", La Vanguardia 1-12-2016.
