S'adjunten extractes d'un molt interessant article sobre el tema d'aquest capítol: la relació entre la biologia i l’ésser humà emmarcat en el seu entorn social. Ni el format científic i acadèmic de l'article o la part introductòria haurien de descoratjar la seva lectura. Us ajudarà a comprendre millor l'estructura i el contingut d'aquest bloc.
(...) El 'principi d’autonomia humanística' descriu la tendència a considerar que alguns fronts de la biologia contemporània (com la neurociènia o la biologia evolutiva) tenen importància per comprendre la condició humana en tota la seva amplitud, però la comprensió del comportament social dels individus i les col·lectivitats, i per descomptat la descripció dels fenòmens socials i històrics, pot i ha de prescindir de les ciències no humanístiques.
No obstant, una altra tendència de pensament entén que la comprensió cada cop més profunda dels mecanismes, per exemple neurobiològics, genètics o maduratius, subjacents en no pocs fenòmens socioculturals obliga a una integració de les descobertes de la biologia en el pensament sociopolític. Segons aquesta tradició, oblidar que qualsevol acció política o cultural ha de tractar, necessàriament, amb les restriccions i les potencialitats neurobiològiques que ens caracteritzen compromet el seu èxit.
Som ja molts els que creiem que certes disciplines científiques que estudien la biologia de la cognició poden representar el millor pont d'intercomunicació entre ambdós mons. El coneixement cabal sobre els orígens i els mecanismes de molts dels fenòmens socioculturals ja prové de disciplines com la neurociència, la psicologia cognitiva, la lingüística, la ciència computacional, l’antropologia evolutiva i la filosofia de la ment. Els descobriments en aquests fronts de recerca ja permeten analitzar de manera original i eficaç molts dels problemes socials que generen més preocupació i perplexitat, com la formulació dels sentiments identitaris, la funció adaptativa de la conducta agressiva o la conceptualització de valors ètics, i poden ajudar, de passada, a superar espais comuns res innocus que acompanyen massa discursos o anàlisis, com que l’ésser humà és bondadós per naturalesa, que és possible una societat sense conflictes, o que una campanya informativa és un bon mètode per canviar actituds.
En aquest sentit, els mecanismes subjacents a l’aprenentatge dels valors morals d'un individu i de les col·lectivitats tenen trajectòries biològiques i cognitives que comencen a ser conegudes a fons. L’aprenentatge en un context educatiu cada vegada es veu menys (...) com un procés passiu o de mera adquisició. (...) l’aprenentatge és un procés complex d’interacció d’un individu amb el seu medi. (...) en la recepció i anàlisi de la informació s’han de tenir en compte les estructures conceptuals de base que influeixen en les accions, i els ajustos de l'individu amb el seu medi.
En el camp del pensament ètic, històricament el judici moral s’ha descrit com una decisió conscient i deliberada. Com a conseqüència, totes les anàlisi filosòfiques o sociopolítiques dels judicis morals s’han centrat a estudiar i valorar el raonament conscient i elaborat sobre dilemes morals, actes justos i distincions morals. Tot i això, els estudis en psicologia cognitiva i antropologia biològica han començat a posar en dubte aquesta aproximació. Les ciències biològiques i psicològiques ja proporcionen teories i resultats experimentals en un context que enriqueix la nostra comprensió de la percepció, raonament i acció morals. Ja se sap que les capacitats morals tenen components genètics, evolutius, maduratius i cognitius. Ja es disposa de models amb capacitat explícita i predictiva relatius a l’origen, desenvolupament, manteniment, modificacions i de les capacitats cognitives que s’utilitzen en el judici i l’acció morals. Els investigadors s’estan apropant a respondre què compte com una acció moral, com s’adquireixen aquestes capacitats, com es posen en pràctica, com s’avalua l’adequació d’una acció.
Respecte a un altre vector bàsic dels conflictes humans, l’agressivitat, en el moment present, hi ha suficients dades sobre les interaccions entre la genètica, la maduració cerebral i hormonal i alguns factors bàsics de l’aprenentatge social com per poder explicar els mecanismes de l’agressivitat. Els mecanismes neurocognitius al servei de l’agressivitat i de la modulació antiagressiva estan arrelats en el nostre passat adaptatiu i responen a necessitats clares i precises. Així mateix ja disposem del tipus d’itineraris experiencials que modelen la propensió agressiva, i inclús les diferències sexuals en estratègies combatives.
Oscar Vilarroya, Biología de los conflictos, El País 17-6-2004.
