La tristesa ens acosta al menjar. (...) Cada cop que mengem no només el cos rep aliment, també la ment a través del cervell recull la seva ració (...).
Quan estem tristos (...) en cada cas l’aliment que escollirem serà diferent. No serà el mateix prendre uns trossos de formatge els quals potencien la formació de dopamina, el neurotransmissor de l’activitat, que unes galetes. Les galetes, com qualsevol aliment ric en hidrats de carboni, faciliten que un dels principals aminoàcids que circulen tranquil·lament pel torrent sanguini en presència de sucre es desviï del seu camí habitual i entri al cervell. Un cop dins, aquest aminoàcid (...) és convertit per les neurones en serotonina, el neurotransmissor del benestar i de la tranquil·litat. (...)
La necessitat de consumir aliments rics en hidrats de carboni en la nostra dieta és una mostra de cert desànim (...), sota d’aquest consum s’hi pot amagar la cerca d’una recompensa immediata o la necessitat de produir més serotonina per poder seguir la vida des d’un turó més proper al mar. (...) Part del que mengem és responsable del que sentim; part del que sentim és responsable del que mengem. En definitiva, part de la vida es cuina a la cuina. Però no oblidem mai que qui cuina som nosaltres.
Pilar Senpau, Tristeza y nevera, ES 30-05-2009.
