Quines són les seves causes i els seus efectes?
L’evidència científica actual sobre la ira indica que aquesta emoció és bàsicament una qüestió d’elecció. Està determinada per pensaments i creences, molt més que per la seva bioquímica o per l’herència genètica. Airejar la ira rarament reporta a algun alleujament real. Més aviat condueix a més ira, tensió i excitació(...)
La ira ocasional no causa danys duradors a l’organisme, però la ira crònica (...)afecta a funcions corporals regulars, (...) contribueix al desenvolupament de malalties (...) No importa si la ira s’expressa o es reprimeix, sempre fa mal a la persona (...) La ira crònica inhibida és nociva perquè mobilitza respostes del sistema nerviós simpàtic sense oferir cap alliberament de la tensió(...)
La ira té el seu origen en l’estrès i la tensió causats pel dolor, la frustració o la idea d’amenaça. Aquesta vivència d’estrès s’intensifica amb idees que intensifiquen la ira. Són els pensaments activadors del culpar i dels “hauries de(...)”
Quan hom assumeix la responsabilitat de les pròpies emocions, entre les quals la ira, és molt més practicable modificar qualsevol situació. Tots som lliures i capaços d’escollir (...) És important reconèixer que el responsable de la ira és un mateix i deixar de culpar els altres(...) Mentre es pensi que la ira és causada pels “provocadors” no hi ha la possibilitat de superar els comportaments agressius(...) La ira comporta la fredor, l’allunyament i més ira a canvi.
Isabel S. Larraburu, ¿Por qué te enfadas?, Magazine 20-01-2008
Les malalties venen de la ràbia, una ràbia sostinguda i soterrada es converteix en malaltia. Jo vaig acumular ira des de la meva infància. El meu pare va morir un mes abans que jo naixés i sempre el vaig enyorar(...) al dolor cal deixar-lo anar.
Ima Sanchís, entrevista a Rita Pikta, No hay quien baile mejor o peor que yo, La Vanguardia 30-11-2008.
