Tots tenim temes sobre els quals preferim no parlar. Perquè ens avergonyeixen, perquè són dolorosos, o perquè són problemes per als quals no veiem solució. O, simplement, perquè no els entenem.
Moisés Naím, EE UU: tres puntos ciegos, El País 29-0-2011.
Hi ha múltiples situacions, que podem denominar com “converses difícils”, que conviden a dir el que pensem i sentim amb comoditat sense agredir l’altre: demanar un augment de sou, reclamar un mal servei, queixar-se d’una falta de puntualitat, dir que no a una proposta, fer un comentari a un company de treball sobre algun aspecte de la seva higiene; fer una crítica, en definitiva.
S’ha de reconèixer que això de en diem assertivitat costa molt en un país que encara resol els seus conflictes a base de treure pit o de culpabilitzar l’altre. Ens altera el caràcter sanguini (...).
Defineixen assertivitat com el conjunt de conductes emeses per una persona en un context interpersonal, que expressen els sentiments, actituds, desitjos, opinions i drets d’aquesta persona d’una manera directa, ferma i honesta, respectant al mateix temps els sentiments i actituds, desitjos, opinions i drets d’altres persones”. Dit d’una forma clara i rotunda: la capacitat d’autoafirmar-se.
Hi ha set claus que expressen les lleis fonamentals de l’ assertivitat:
1. Pots fer-te respectar pels altres.
2. Reclama els teus drets
3. És impossible que tot el món t’estimi.
4. Pensa en tu positivament.
5. No et deprimeixis, actua.
6. No t’amaguis dels altres.
7. Quina importància té que surti malament, mentre t’hagis afirmat.
No hi ha res que ens ocupi i ens preocupi tant com les nostres relacions amb els altres. Encara que presumim sovint de passar olímpicament de la seva opinió, el cert és que els tenim presents contínuament i, per descomptat, el que puguin dir ens afecta en alguna mesura.(...)
Mentre unes persones pretenen quedar bé amb tot el món, tasca que comporta molt desgast personal, altres, en canvi, creuen que disposen de tots els drets i de cap obligació, o sigui, que no els importa trepitjar als altres per tal d’assolir el que creuen que els deu el món.
Una altra manera de vorejar les coses sense enfrontar-les directament és l’ús de la ironia i el sarcasme. Són estratègies que, si bé pretenen treure ferro a l’assumpte, al final confonen i inclús fereixen més que una expressió clara d’enfado. Encara que una fina ironia té un punt d’admirativa, no hi ha dubte que és una mostra de superioritat, i a vegades de supèrbia, que no tracte la relació d’igual a igual.
S’ha de tenir en compte, finalment, a aquelles persones la reacció de les quals és el bloqueig, la passivitat, les que prefereixen amagar-se, no rechistar, deixar-ho córrer, fer veure que no passa res. Davant d’aquests extrems, la pràctica assertiva es mostra comuna espècie de defensora de la dignitat, una manera elegant de posar cada cosa al seu lloc.(...).
En qualsevol conversa, sobretot si advertim la seva dificultat, haurem de tenir en compte al menys tres conversacions que es produeixen alhora, com si es tractés de les nines russes: “què ha passat” (contingut), “com em sento” (sentiments) i “com em veig” (identitat). (...) la conducta assertiva pot tenir alguns principis de molta utilitat:
· Deixar de pensar que el problema són els altres.
· Discutir sense comprendre. No només s’ha d’entendre les paraules, sinó el clima emocional que les acompanya, ser capaços d’analitzar la situació de l’altre.
· Cada experiència és una oportunitat, però deixa de ser-ho si la tractem com quelcom ja conegut. Evitar els pensaments automàtics.
· És important connectar amb les nostres intencions, amb els propòsits. Què és el que realment vull fer?
· No voler tenir raó. Les nostres creences són hipòtesis i no veritats.
Val la pena entrenar-se en assertivitat (...). Les nostres vides transcorren en múltiples situacions socials (...) per la qual cosa no té cap sentit l’ús de l’agressivitat.
Xavier Guix, Autoafirmarse sin agredir a los demás, El País semanal 14-06-2009.
Voler tenir la raó
(...) [En els] assumptes que depenen de la vivència de cadascun i que sempre estan filtrats des de la nostra particular perspectiva (...) en darrera instància, les opinions dels demés són dignes del mateix respecte com el que nosaltres pretenem que es tractin les nostres.
Llavors, perquè tan sovint entrem en conflicte amb altres persones tractant de defensar la nostra manera de veure les coses? El cert és que quan el “tenir raó” entra en escena, tot canvia. (...) Si no ens la donen, l’exigim amb duresa, la reclamem indignats o ens retirem capmoixos i ressentits. Solem creure que l’alternativa a tenir raó és estar equivocats. (...)
Conviure amb harmonia resulta impossible si sempre volem tenir la raó. (...) “tenir la raó és un procés d’afirmació personal que té un origen cultural”. Fruit del contagi social, arribem a creure que posseir-la ens dóna seguritat. (...)
En massa ocasions, a manca d’arguments sòlids, ens dediquem a elevar el to de veu i tractar per tots els mitjans de desautoritzar el nostre interlocutor mitjançant una política verbal d’empait i abatiment. I quant més persistim en cridar i enfurismar-nos, més creiem en tenir la raó, per la qual cosa ens tanquem per complert al punt de vista de l’altre.
(...) Si no hem aconseguit imposar la nostra veritat, la nostra visió de l’assumpte, ens sentim derrotats després de la batalla dialèctica. “Això evidencia que, d’alguna manera, necessitem que els altres validin les nostres opcions vitals, les nostres decisions, les nostres pròpies vivències, posant de manifest la nostra manca d’autoestima” (...).
Irene Orce, El precio de tener la razón, ES 20-08-2011.
