En psicologia social, aquestes conductes [de doble moral que defensen en públic el contrari del que practiquen en privat] tenen un nom: dissociació cognitiva. El terme defineix el comportament d’aquelles persones que pateixen un desajust entre els seus pensaments i els seus fets. (...)
[per dur aquesta doble vida cal una] “habilitat per manegar els diferents registres del comportament”. (...) [les tesis] apunten que per norma general aquesta hipocresia o “conducta de poca vergonyes” es representa “amb l’aprovació o coneixement de l’entorn en el qual es mou aquesta persona amb doble moral”. (...) que hi hagi altres persones del grup íntim que falsegin les seves conductes “és el millor dels reforços per mantenir les dobles vides”.
(...) Si els ciutadans poguessin dictar la condemna, aquesta hipocresia segur que es consideraria com un agreujament. El sistema penal no contempla, no obstant, aquesta possibilitat. (...) en aquestes conductes, “fruit d’un deficient desenvolupament de la moral”, rares vegades es detecta empatia o penediment. Tampoc se sol manifestar un sentiment de culpa.
J. Ricou, Predicar sin el ejemplo, La Vanguardia 1-10-2009.
