1.3.21 Després d'un trauma


Les cinc etapes
En l'àmbit de la psicologia són ben conegudes les cinc etapes del dol de la doctora Elisabeth Kubler-Ross: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Els processos traumàtics obeeixen gairebé sempre a aquest cicle: negar l'evidència, enfadar-se amb el món pel que ha succeït, intentar negociar una solució, deprimir-se al comprendre que la pèrdua és irreversible, i finalment acceptar el succeït, prendre mesures per posar-hi remei, i sortir cap endavant.
Ángel Ubide, La hora de la verdad, El País 30-05-2010.

Tractament post-traumàtic
[¿Com tractaven vostès als soldats amb estrès post-traumàtic?] S'ha d'actuar immediatament: treure l'afectat del servei i aïllar-lo perquè es desfogui llargament: plorar, expresar-se...
[¿Forcen un alleujament immediat?] Sí, per això és millor aïllar-lo, per a que no es contingui ni reprimeixi per vergonya davant del seus companys, però després d'aquest alleujament el tornàvem immediatament a la seva unitat, a la seva vida normal, sense deixar que es considerés a si mateix malalt. Cerc que aquest patró serveix en la vida civil.
Lluís Amiguet, entrevista a Shlomo Brezbitz, "Nuestro cerebro puede saber i no saber al mismo tiempo", La Vanguardia 6-05-2010.



Aprofitar la vida
Sovint tenim problemes xorres, i el cúmul de xorrades t’obstrueix. Elimina-les. Ens  d’enfrontar a les contrarietats sabent que ningú ha de lluitar per a tu. No hi ha res més trist que pensar “si ho hagués intentat veritablement...”. La vida sempre ens ofereix noves il·lusions i objectius, però cal bregar per aconseguir-los.
[Què val la pena a la vida?] Estem aquí de casualitat, aprofitem aquesta sort. Gaudeix i intenta compartir i fer feliços als altres, perquè això és el que te’n duràs i el que deixaràs. (...)
Encara que ploris cada dia –i jo he tingut les meves nits de plor-, res canviarà, pren-ho el millor possible ja que això és el que t’ajudarà. A la monotonia cal brindar-li temptacions; si gaudeixes internament, la part externa es torna com tu.
Ima Sanchís, entrevista a Albert Llovera, “La mejor manera de tratarnos es no tenernos compasión”, La Vanguardia 9-02-2011.




Després d'un sotrac precoç
[...] la principal crítica és no atendre aquells nois "ferits" coneixent el poder dels processos de la resiliència, basats en la teoria de l'afecció. Són aquells nanos que han patit un sotrac precoç, potser la pèrdua abrupta d'un ésser estimat, o l'aïllament emocional a edat primerenca o que han viscut condicions de vida extrema, o res de tot això però entorns dissortats.
[...] "Un nen dissortat per una experiència traumàtica serà infeliç, farà infeliç la seva família, i d'adult, perjudicarà a la societat", enuncia el neuropsiquiatre. "Al contrari, si és feliç estarà en condicions per aprendre un ofici, formar una família a la qual no transmetrà dolor, i farà feliços els altres".
[...] Aquests nens que han guanyat resiliència no es convertiran en delinqüents sinó en treballadors productius i útils a la societat.
Carina Farreras, "El nen sobreprotegit és més passiu", La Vanguardia 20-02-2016.