Surt a compte ser-ho?
Algunes persones sembla que passen per aquesta vida amb un sol propòsit: fer-ho tot bé. És tanta la seva autoexigència que freguen sense saber-ho l’obsessió. Són coneguts com perfeccionistes i viuen sota la síndrome de l’eterna insatisfacció.
(...) l’ansietat per trobar l’encaix proposat pels nostres pares condueix a tres estils diferents d’enfrontament: rebel·lia, inhibició o submissió. Són aquests darrers precisament els més destres en l’art d’agradar als altres, de fer-ho tot bé.
(...) Quan l’estima dels nostres congèneres s’ha associat als nostres assoliments, a la perfecta execució del que s’espera de nosaltres, esdevenim exigentment perfeccionistes.
(...) “Tot s’ha de fer bé”. Però, bé per a quí? Els perfeccionistes tenen la resposta molt clara: “Ho faig per a mi”. Però, això és cert? (...)
A l’arribar a l’edat adulta, la persona perfeccionista ha desenvolupat una enorme capacitat de captar les necessitat alienes, així com les expectatives que cada context requereix. S’ajusta a elles com la ma a un guant i no només procura evitar errors, sinó que intenta fer-se amb l’admiració de tothom per la seva excel·lència. Abans ho va fer amb els seus pares; ara, amb els altres sense que mai ho reconeguin. És dur admetre aquesta submissió activa, i per això prefereix creure que és posseïdora d’un toc especial, d’un art sense igual.
Quan el perfeccionisme es barreja en la majoria d’aspectes i àmbits d’una persona, llavors frega amb l’obsessió.
(...) el perfeccionisme es pot entendre com un altre mecanisme de control que ens hem inventat els humans. I com sempre, allò que fem per resoldre les nostres imperfeccions acaba convertint-se en el problema.
(...) el perfeccionista ha de fer malabarismes que l’exhaureixen: ha d’esforçar-se sempre en evitar errors i demostrar la competència. El contrari, rebre crítiques o retrets, mostrar-se feble o insegur, és tant com morir.
(...) [els perfeccionistes] en el fons ho passen malament, pateixen, això si, a canvi de rebre l’afalac (...) acaben sent geni i figura, però a costa de viure atrapades al seu propi personatge. Com sortir d’aquí? Trencant-lo! Permetre’s l’error, el desagradar, dir que no, reconèixer que a vegades no se’n sap més.
Xavier Guix, Combatir el perfeccionismo, El País semanal
