Sovint
es considera que diverses conductes humanes són característiques adaptatives
que han evolucionat així perquè els mascles són promiscus, mentre que les
femelles són sexualment reticents. Ha calgut esperar fins fa poc perquè uns
quants científics, amb el suport de dades de què ara disposem, comencessin a
qüestionar les idees preconcebudes que hi havia al darrere i el paradigma que
se'n derivava.
En
tot el regne animal les femelles s'aparellen sovint amb diversos mascles i les
seves cries són de molts pares diferents. Durant generacions els biòlegs han
donat per fet que les femelles eren sexualment monògames, però ara ha quedat
clar que anaven errats. Els estudis recents han demostrat que les femelles que
s'aparellen amb més d'un mascle tenen més cries.
Les
idees es basaven en els escrits de Darwin, molt influïts per les idees
culturals de l'època victoriana. Les actituds socials i la ciència estaven
aleshores estretament entrellaçades. Hi havia la convicció generalitzada que
els homes i les dones eren radicalment diferents. Les veritables dones havien
de ser pures, sotmeses als homes, mesurades i no interessades en el sexe. I
aquest model l'aplicaven als animals al peu de la lletra. La majoria dels
estudiosos de l'època les assumien com a veritats científiques. Aquests
estereotips sobre homes i dones van sobreviure al llarg del segle XX i han
influït en pràcticament en totes les investigacions sobre les diferències de
gènere en el regne animal
Els
prejudicis inconscients i les expectatives poden influir en les preguntes que
es fan els científics i també en les seves interpretacions de les dades. I
segurament això mateix és el que ha passat amb el comportament sexual: molts
científics van veure promiscuïtat en els mascles i timidesa en les femelles
perquè baixó és el que esperaven veure i el que no només la teoria, sinó també
les actituds socials, els indicava que havien de veure.
S'ha acabat el mite de les femelles
tímides, Zuleyma Tang-Martínez, The Conversation, Ara 24-02-2018.
La
societat de la imatge -i els seus anuncis sexis- ha augmentat les il·lusions
respecte a l'altre sexe i, amb elles, els desenganys...
Elles
esperen que l'home sel segle XXI sigui intel·ligent, solvent, amb exquisit gust
metrosexual en el vestir; un Aplo·lo del gimnàs, però no envanit; pare devot i
confident sensible, empàtgic i divertit que les faci riure... I plori amb elles
en el cinema. Per desgràcia, aquest tipus d'homes sol tenir nòvio...
Sota
el maquillatge cultural, la realitat evolutiva persisteix: els homes continuem
tenint vint vegades més testosterona que elles i un impuls sexual proporcional.
Per això, les dones busquen que un home els solucioni tots els seus petits
problemes; i els homes, que totes les dones enss solucionin el nostre petit
problema.
En
fi i en resum, que l'home experimenta dues emocions: gana i gana sexual; o
sigui que, si no està tenint una erecció, faci-li un entrepà.
Elles
busquen una raó, i elles un lloc. El que vinc a dir és que si assumim els
nostres instints, serà més fàcil gestionar-los i que ens estenguem tots.
Què
esperem de la dona del segle XXI? Les revistes més venudes diuen: que siguin
independents i sàpiguen programa el GPS... La realitat evolutiva és: que ens
exciti i, immediatament després, ens satisfaci. A canvi de recursos. Les dones
es fixen en el recursos dels homes tres cops més que ells en els d'elles.
La
cultura ha canviat en aquests últims 50 anys, però la psicologia evolutiva
necessita milers per modificar-se, Així que les dones encara atreuen els homes
amb la promesa -més o menys vaga- de sexe; i ells a elles, amb la promesa -més
o menys vaga- de recursos.
Les
triomfadores busquen encara més els recursos dels triomfadors, per això són els
que més els atreuen. Però la psicologia evolutiva fa que la seva estratègia
-fins i tot en un flirteig passatger- sigui aconseguir durada en la relació,
encara que sàpiguen que ell només desitja la màxima intensitat.
Com
n'està tan segur? Podria citar-li desenes d'estudis... Però pregunti'ls a
elles. Totes diran el que busquen en un home: "Amor, fidelitat, tendresa,
compromís, cultura i intel·ligència". "Amor i tendresa"
signifiquen relació duradora de suport material més enllà del sexe;
"compromís", el mateix i encara més clar; "cultura i
intel·ligència"? Avui substitueixen al múscul i la força, i qui els
posseeix aconsegueix més recursos.
La
biologia no persegueix la nostra felicitat, sinó millorar l'espècie. Elles
tenen pocs òvuls i anys de fertilitat, així que asseguren el seva aposta: totes
les seves emocions es dirigeixen a a la recerca de l'home que inverteixi
recursos en elles i discriminen la majoria de sol·licituts que només volen
gaudir una estoneta.
Encara
que avui moltes dones es creguin alliberades, continuen sense ser capaces de
separar el sexe -gratificació instantània- de l'amor -la recerca de recursos a
llarg termini-, perquè els seus circuits neuronals els barregen. Als senyors,
en canvi, ens encanta separar-los.
Ah!
I oblidava el requisit "fidelitat"... Continua sent imprescindible.
Si ella li descobreix una infidelitat, el primer que li pregunta és:
"L'estimes?"; o sigui: "Li donaràs els teus recursos?". I
l'idiota contesta, alleujat: "No, amor; només ha estat sexe". És una
sortida en fals, perquè ella no el creu; cap dona no pot concebre el sexe sense
una mínima implicació emocional. De manera que ella l'abandona, i l'idiota
encara es pregunta per què.
Lluís Amiguet, "Els homes rics
provoquen més orgasmes a les seves parelles", entrevista a Allan Pease
publicada el 5/10/2009, La Vanguardia 5-08-2018.
Alguns
estats fan de bons pares i subvencionen les mares solteres. Per això, el sexe
extramarital és més habitual en socialdemocràcies pròsperes que als països pobres, on els homes encara
tenen tots els recursos i elles encara els necessiten.
Lluís Amiguet, "Els homes rics
provoquen més orgasmesa les seves parelles", entrevista a Allan Pease
publicada el 5/10/2009, La Vanguardia 5-08-2018.
