Perversió: Acció de pervertir o de pervertir-se; l’efecte. (*)
Pervertir: Desviar de la rectitud.(*)
|
(*) Pompeu Fabra, Diccionari General de la Llengua Catalana , Edhasa 1980.
Un costat obscur dels humans. N’hi ha de molts tipus, d’individuals i de socials, d’acceptades i de mal vistes. Hi cauríem tots si les circumstàncies fossin les propícies?
És un tema prou conegut dintre de les forces armades i d’ordre públic?
Fer el mal, i gaudir-ne
El règim nazi
Els dolents neixen o es fan?
Tots els trets de la conducta humana –això no és exclusiu
de la maldat– tenen ingredients de naixença, creixença i criança. En el cas de
la malignitat, els de naixença són molt potents. També es pot arribar a ser
instruït dins d’un gremi per ser dolent, però el gruix ve de fàbrica.
El que compta més en la conducta humana són els
elements de fàbrica, després els companys d’adolescència i joventut, i,
després, el gremi professional.
La càrrega biològica no és només la prescripció de
fàbrica, també hi ha la maduració de l’organisme, i cadascú hi arriba quan hi
arriba. Uns als 16 anys i d’altres als 30. I encara que tinguem una càrrega
hereditària forta, les dues coses deixen obert el que en diem graus d’autonomia
o graus de llibertat, i el marge que deixa és molt considerable.
Hi ha aquestes dues classes de gent tòxica: els que
maten, torturen o lesionen sense cap escrúpol i els que s’ho passen bé
perjudicant els altres en termes econòmics o de reputació, com ara els
defraudadors, corruptes, estafadors o calumniadors.
Són gent normativa. Excepcional, però normativa. És a
dir, n’hi ha entre un 1% i un 2% a totes les poblacions, cultures i ètnies. En
una reunió de 100 persones, hi ha un o dos individus capaços de fer molt de mal
als altres.
En les grans corporacions es calcula que el
percentatge puja fins al 3% o el 4%. El món de les finances, les grans firmes,
la política, el periodisme... El món dels taurons, vaja. Els dolents de coll
blanc són més espavilats, tenen molt més enginy i, en general, no fan mal
físic. Però reuneixen una colla d’atributs esplèndids: falsos, manipuladors,
mentiders, seductors, dominants, inquisitius i no tenen cap escrúpol per
subornar, camuflar o mentir.
Dedica un capítol a les psicopaties
femenines. Què les diferencia de les masculines?
Fan servir molt menys la violència física per una
qüestió biològica i, en canvi, fan servir més tàctiques d’agressivitat
indirecta com marginar, retirar totalment l’atenció o
practicar l’ostracisme. I això ja ho fan a l’escola
bressol, mentre els nens es barallen a cops de puny. També són molt hàbils a
l’hora de simular dolors diversos i canviants, i s’autolesionen.
La tàctica més típica, tant d’homes com dones, és que
d’entrada són cordials, amables i simpàtics. Tenen una seducció inicial i
superficial que els permet trencar el gel. Després venen les manipulacions, les
mentides i els enganys.
És senyal prototípic que el nen o la nena disfruti
maltractant l’animal de
companyia de casa. I quan es converteixen en petits
líders que mortifiquen i assetgen un company. Els mestres fa 40 anys que
intenten posar-hi remei, però no hi ha manera que canviï perquè a cada
generació en neixen i en naixeran, ja que és una conducta normativa. Els
individus són així i els que no acaben morts o a la presó –són molt temeraris–,
deixen descendència. Són gent d’èxit econòmic i sexual i, per tant, està
assegurat que a cada generació hi haurà malignes.
La maldat que prové dels trastorns neurològics o
mentals és extraordinàriament poc freqüent. I la major part de casos són
corregibles i es poden prevenir. En canvi, la maldat dels psicòpates, dels
trastorns límits de personalitat, dels messiànics o dels narcisos, és molt
freqüent. Això són variants excepcionals de la personalitat. Així com hi ha
genis o gent amb talent futbolístic, també n’hi ha amb talent per fer mal.
És un atenuant quan hi ha una malaltia mental i pèrdua
de judici, però els psicòpates tenen ple judici, criteri i responsabilitat i
normalment els jutges ho veuen com un agreujant. Tenim identificats gens per a
l’agressivitat així com també per a la irascibilitat o per a la insensibilitat
davant el dolor aliè. De fet, des de la neurobiologia oferim a jutges, advocats
i policies eines molt útils per ser més sofisticats a l’hora de jutjar, imputar
i assignar culpabilitats.
Lara Bonilla, entrevista a Adolf Tobeña,
"Així com hi ha gent amb talent per al futbol, n'hi ha amb talent per fer
mal", Ara 24-01-2017.
