Quan el meu fill era un nadó va tenir un tumor cerebral, així que vaig viure la inesborrable experiència de ser un pare ansiós i desesperat. No puc evitar sentir-me malament quan la vida dels pacients està en joc.
Quan ja era un cirurgià de renom, el 1992, vaig viatjar a Kiev i vaig conèixer una realitat duríssima: sanitàriament estaven molt endarrerits. Vaig oferir el meu ajut, però la medicina oficial no volia saber res d’Occident; malgrat això, Igor, un jove cirurgià molt brillant que no era del partit, em va demanar ajut.
Vaig començar a fer viatges a Kiev per dur-hi instrumental mèdic que hospitals i clíniques angleses ja havien rebutjat. Els metges ben establerts d’Ucraïna no acceptaven que jo entrenés a l’equip d’Igor (...)
Per als metges, Igor segueix sent un convicte; per als pacients, un heroi. No cobrem les operacions, només el llit i el menjar, i no sempre. A Londres soc substituïble, però a Ucraïna hem introduït la neurocirurgia. [Sí, el que faig a Ucraïna em costa diners] però jo ja he fet prous diners(...)
He estat un producte dels meus pares, fundadors d’Amnistia Internacional, i de la malaltia del meu fill, la qual em va fer comprendre el que espanten els metges i els hospitals (...) També em va marcar el meu divorci, els dos ens varem comportar com idiotes.
Ima Sanchis, entrevista a Henry Mash, Damos por sentada la salud hasta que nos falta, lástima, La Vanguardia 14-01-2009.
Sí, [el meu viatge a Biafra] em va marcar perquè allí vaig veure la diferència entre el món ric i el món pobre. Allí vaig descobrir la realitat d’una població que patia la malaltia i, fonamentalment, la gana i la malnutrició. Els nens morien a les nostres mans, però nosaltres havíem estat formats en una medicina de rics. Aquest contrast ens va impressionar, ens va commocionar i ens va canviar la nostra visió del món. És allà, amb els amics amb els que vaig anar a Biafra, on varem crear Metges Sense Fronteres.
Gabriela Cañas, [entrevista a] Bernard Kouchner, El País semanal 14-06-2009.
Jo no era ecologista, però havien esdevingut canvis ambientals en un lloc important per a mi, l’arxipèlag finès. No vaig poder evitar plantejar-me que destrossem ecosistemes (...) Jo em preguntava: com és possible que sabent on ens duran els nostres excessos sigui essent tant difícil fer alguna cosa per canviar-ho?
Ima Sanchís, entrevista a John Webster, “Ana dejó de ponerse medias, mascarilla, maquillaje (...)”, La Vanguardia 6-02-2009.
Jo era enginyer militar a Argèlia. I mentre fèiem carreteres, vaig conversar molt amb els obrers musulmans. La seva pobresa i prostració em va fer pensar (...) i vaig tornar a França entossudit en estudiar Economia per ajudar a la gent a prosperar.
Víctor-M. Amela, entrevista a Michel Camdessus, “¿Qué tengo que hacer, quemarme a lo bonzo?, La Vanguardia 14-02-2009.
Veure com viuen els extremadament pobres
“Estant a Lima i veient com vivien els habitants d’una zona extremadament pobre, Los Cerros, vaig pensar que no tenia sentit tornar a casa sense que la meva via no hagués canviat en res. ¿De què serveix ser crític amb el sistema, amb el que passa al món, si no et mobilitzes? No n’hi ha prou amb criticar, s’ha d’actuar, s¡hi ha de posar un gra de sorra”.
Rosa M. Bosch, entrevista a Dolors Cuevas, “¿De qué sirve ser crítico si no te movilizas?”, La Vanguardia 8-08-2010.
D’estudiant d’enginyeria a bomba suïcida
La història de Umar Farouk Abdul Mutallab, de 23 anys, causa perplexitat. Va deixar una vida de milionari per sumar-se a la yihad. Un nen ric, que ha tingut de tot, o precisament per tot això, que es converteix en un suïcida-bomba al qual el seu propi pare, banquer eminent a Nigèria, havia denunciat. (...) la seva família li va perdre la pista fa poc més de dos mesos, quan va deixar els estudis que realitzava a Dubai després de graduar-se per la prestigiosa University College London el 2008. Umar va comunicar a la seva família que no volia que sabés res més del que estava fent. Va ser llavors quan el pare va contactar amb l’ambaixada nord-americana a Lagos (...).
“Des de la seva infància, mai va mostrar cap actitud o conducta que ens hagués de preocupar”, va indicar ahir la família en un comunicat. Quelcom en el camí el va fer canviar.
Francesc Peirón, De família bien a suïcida bomba, La Vanguardia 29-12-2009.
El jove [Umar] va cursar estudis a la British International School
Nova York, Corresponsal, El hijo del banquero, La Vanguardia 27-12-2009.
Rosa M. Bosch, entrevista a Dolors Cuevas, “¿De qué sirve ser crítico si no te movilizas?”, La Vanguardia 8-08-2010.
L’impacte d’una pel·lícula a Tànger
[Amb quin país es va iniciar?] Quan tenia 17 anys vaig viatjar pel Marroc. En un cafè de Tànger vaig veure una pel·lícula sobre les croades que em va marcar.
[Què hi va veure, en aquesta pel·lícula?] Els cristians eren malvats, lletjos i bruts, i els musulmans eren cultes, sofisticats i bons. Al contrari del que m'explicaven aquí. I vaig decidir que descobriria per mi mateix els mon d'aquest sud injuriat.
Víctor-M. Amela, entrevista a Jordi Esteva, “Busco mons perduts, mons que s'extingeixen”, La Vanguardia 2-11-2011.
Estada a Lima
“Estant a Lima i veient com vivien els habitants d’una zona extremadament pobre, Los Cerros, vaig pensar que no tenia sentit tornar a casa sense que la meva via no hagués canviat en res. ¿De què serveix ser crític amb el sistema, amb el que passa al món, si no et mobilitzes? No n’hi ha prou amb criticar, s’ha d’actuar, s¡ hi ha de posar un gra de sorra”.
