1.2.2 Emocions


Cal posar paraules a les emocions

Cal posar paraules a les emocions. Si no els hi poses, no arribes a controlar-les. Quan els nens es barallen, cal separar-los de seguida, que admetin les seves emocions, les identifiquin, les expressin i les comparteixin.
Neguem les nostres emocions perquè no sabem discernir-les i prendre prou distància respecte al que sentim per distingir-les de fets i raons. Estem embargats per elles. Ens posseeixen. Emocions profundes i sostingudes en el temps es barregen amb les de l'instant.
Els nens conflictius solen venir d'entorns conflictius, perquè el cervell és plàstic i s'estructura a partir del que observa. Els nens reprodueixen el que veuen. Treballar la maduresa emocional a l'escola és una inversió en el futur de tots. Hi ha nens que n'apallissen d'altres per comunicar-se, perquè no se'ls ha ensenyat a comunicar-se d'una altra manera.
Qualsevol ésser humà quan aconsegueixen superar un conflicte amb els altres sense caure en la rancúnia se senten alegres. Cal escoltar les necessitats de l'altre sense renunciar a les pròpies. I requereix aprenentatge. No és instintiu. Escoltar el que colen els altres no només és bo per als altres, sinó també per a un mateix.
Lluís Amiguet, entrevista a Céline Álvarez, "D'un conflicte se'n surt posant paraules a les emocions",  La Vanguardia 16/12/2017.




Com ens afecten les emocions que tenim?

Es va mesurar, d’un mode totalment replicable, que l’efecte de l’ordenació coherent dels harmònics del cor en els moments de compassió o amor causava una repercussió en el trenat de l’ADN. [Això significa] que les emocions afecten directament a la nostra genètica.
Ima Sanchís, entrevista a Dan Winter, “La emociones afectan a nuestra genética”,La Vanguardia 27-02-2009.


La neurociència ha demostrat que treballem a partir d’emocions i sentiments.
Àlex Rodríguez, entrevista a Manuel Castells, "El poder está en las mentes", Magazine 17-1-2010.


"Un alt percentatge dels altíssims directius de tot el món s'han divorciat i viuen sols. No han sabut conciliar família i treball". (...)
Les dues paraules més buscades en el món són amor i felicitat. El tema central de l'últim congrés de recursos humans va ser l'optimisme en el treball. Perquè la gent feliç té millors rendiments. En aprofundir una mica ens hem adonat que l'entusiasme, l'alegria, la felicitat, tenen poc a veure amb els resultats acadèmics. Hi ha gent amb baix coeficient intel·lectual que és meravellosa i hi ha gent molt formada que és insuportable. A la vida es fracassa més per cops emocionals que pels racionals. (...)
Socio de ITER Consultores
Miguel Olivares, entrevista a Emilio Duró, “Los directivos no saben conciliar familia y trabajo”, El País 21/08/2011

Els sons:


La força d'un so, les vibracions que es traslladen al cos, té més força del que molta gent es pensa. Fa milers d'anys que aquest concepte, força desconegut a occident, és essencial en regions com Mongòlia, l'Índia i el Tibet. Els monjos budistes el feien servir als seus rituals, potenciant-ne l'ús terapèutic. Ho feien a través de bols metal·litzats.
La força sonora ajuda a equilibrar les emocions. El ritual budista ajuda a prevenir malalties, gràcies a la calma que aporta a qui el practica.
C.G., Inspiració del Tibet per trobar l'equilibri emocional. La Vanguardia, Especials informatiu quinzenal, 12-01-2017.




Les pessigolles:
Quan algú ens pressiona els costats del cos amb els dits, a l'altura de les costelles, no podem evitar riure i moure'ns compulsivament. Són les pessigolles, que ens deixen momentàniament indefensos i que, al mateix temps, ens fan passar una bona estona. Com s'activa el cervell quan ens fan pessigolles? Té altres conseqüències neurològiques, més enllà de riure?
Les pessigolles activen circuits neuronals molt específic que es relacionen amb el joc, i que hi intervé el neurotransmissor dopamina, que també està implicat en el plaer i en la  sensació d'optimisme.
Aquests resultats no només permeten explicar el fenomen biològic de les pessigolles i establir la seva importància evolutiva sinó que també permeten pensar en noves aproximacions per tractar la depressió.
La qüestió de per què les pessigolles ens fan riure ha sigut un tema recurrent en la ciència i la filosofia. Cal distingir, però, entre dos tipus de pessigolles, les lleugeres i les enèrgiques, Les primeres són les que produeixen una ploma o un insecte quan llisquen sobre la pell. Indueixen que ens rasquem de manera instintiva, com a mecanisme de protecció davant la possible presència d'un paràsit. En canvi, les enèrgiques es produeixen quan s'aplica pressió repetidament en zones sensibles del cos, i indueixen rialles. Les rates també es fan pessigolles entre elles de manera natural.
Les pessigolles produeixen un increment d'activitat en un grup de neurones de l'escorça somatosensorial, que és l'encarregada de processar i gestionar el tacte. Simultàniament, inhibeixen l'activitat d'unes neurones molt concretes, implicades  en la supressió de l'instint del joc. A nivell cerebral, les pessigolles, les rialles i el joc estan íntimament relacionats i són, segons els autors, un mecanisme evolutivament primitiu d'interacció social a través del plaer, atès que l'utilitzem tant els rosegadors com els primats.
Tanmateix, l'angoixa no permet que el cervell reaccioni davant les pessigolles. S'ha observat que la tristesa i la depressió inhibeixen les pessigolles i la capacitat de respondre-hi amb rialles. Dit d'una altra manera, la capacitat de riure quan es fan pessigolles també depèn de l'estat mental previ.
El principal neurotransmissor implicat és la dopamina, que també es correlaciona amb el plaer i amb l'optimisme. Aquests resultats permeten especular sobre  una possible nova via per tractar la depressió i la tristesa crònica en els persones: desbloquejar els circuits neuronals implicats en eles pessigolles i, de pas, en el joc, les rialles, el plaer i l'optimisme.
David Bueno, Pessigolles per activar la química de la felicitat, Ara 24-12-2016.



Els articles sobre aquest tema inclosos aquí són: