Quan
els primers Homo sapiens van iniciar el seu camí fora de l’Àfrica, fa 80.000
anys, van colonitzar el planeta de mica en mica. En el seu periple van trobar
altres homínids sobre els quals van imposar-se com a espècie, però això no
impedeix que també es creuessin i tinguessin descendència comuna. Així va
passar amb els neandertals, amb els denisovans i, segons un nou estudi de
l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), adscrit a la UPF i el CSIC, també amb
un tercer homínid del qual fins ara no se sabia res. Els científics han trobat
el seu rastre en l’ADN de poblacions actuals de l’illa d’Andaman, a l’oceà Índic,
i en altres de l’Índia. [...]
L’estudi
pot aportar llum a una polèmica que ve de lluny. Els científics han establert
que fa uns 80.000 anys l’Homo sapiens arcaic va passar a home modern a
l’Àfrica. Una petita part de la població va abandonar el continent i va donar
lloc a totes les poblacions humanes del món. No obstant això, hi havia dubtes
sobre si els pigmeus, com els de les illes Andaman, són el resultat d’una única
migració inicial o bé de diferents onades successives. “Les nostres dades mostren
que la sortida de l’Àfrica es va produir en una única onada de la qual tots els
humans som descendents”, diu Bertranpetit, i que, per tant, les hibridacions es
van produir en aquestes colonitzacions successives. [...]
L’homínid
que ara s’ha identificat va viure al sud-est asiàtic i es va creuar amb els
humans moderns fa desenes de milers d’anys. [...]
La
teoria d’una primera onada migratòria prové dels naturalistes i antropòlegs del
segle XIX, que van veure que els andamanesos i altres grups ètnics de parts
aïllades del sud-est asiàtic eren semblants físicament als pigmeus africans,
amb pell negra i de talla petita. Però l’estatura dels andamanesos actuals no és
una herència dels seus avantpassats. Els científics han trobat marques en el
seu ADN que demostren que va ser un procés d’adaptació i selecció natural.
Mònica L. Ferrado, Descobert un tercer
homínid que va conviure amb els 'sapiens', Ara 26-07-2016.
L'ADN
dels pigmeus de les illes Andaman, a l'est de l'oceà Índic, conté fragments que
no corresponen als humans moderns que van sortir de l'Àfrica fa uns 80.000
anys. En comparar aquestes seqüències, els científics també han comprovat que
són diferents de les dels neandertals i els denisovans (homínid desaparegut que
va poblar Sibèria fa 50.000 anys). La conclusió és que aquell ADN pertany a un
homínid extingit que comparteix un avantpassat comú amb els humans, però amb
una història diferenciada.
L'article
conclou que els poblacions que avui ocupen Àsia i el pacífic es van expandir
des de l'Àfrica en una sola onada migratòria, i no en dues, com nombrosos
científics havien defensat fins ara.
La
poca estatura dels pigmeus no es deu a l'herència dels seus avantpassats
d'origen africà, sinó que és conseqüència d'un procés evolutiu d'adaptació i
selecció natural.
Redacció, Els pigmeus de l'Índic tenen ADN
d'un homínid desconegut, La Vanguardia 26-07-2016.
A
l'illa de Luzon de les Filipines fa 50.000, en una terra totalment aïllada per
les aigües del mar hi vivien uns enigmàtics humans amb dents semblants a les
nostres, però mans i peus propis dels primitius australopitecs, una combinació mai
vista. Com eren, com van arribar a l'illa i d'on van venir ara per ara és tot
un misteri.
Batejats
com 'Homo luzonensis', constitueixen una nova espècie humana i representem una
peça de difícil encaix al puzle de l'evolució.
Aquesta
troballa és una nova prova significativa per millorar el nostre coneixement de
l'evolució humana, especialment a Àsia, on va ser clarament molt més complexa i
molt més interessant del que pensàvem abans.
Pel
que se sap fins ara, només dues espècies humanes es van aventurar a sortir fora
de l'Àfrica fins arribar al Sud-est Asiàtic, els 'Homo erectus', fa entre 1,5 i
2 milions d'anys, i els 'Homo sapiens', la nostra pròpia espècie, que fa 50.000
anys ja havia arribat fins a Austràlia.
El
2004, a l'illa de Flores, a Indonèsia, es va descobrir una altra espècie
humana, l'Homo floresiensis'.
Elsa Velasco, Descoberta una nova i
enigmàtica espècies humana a les Filipines, La Vanguardia 11-04-2019.
Australopithecus
afarensis
Lucy
i Senyora Ples, científicament ‘Australopithecus afarensis’ i ‘Australopithecus
africanus’ són les dues espècies d’australopithecs més conegudes gràcies al
nombrós registre fòssil que les acompanya. Sempre s’ha considerat que formen
part de la línia que explica l’evolució, de manera que l’aparició d’una
comporta la desaparició de l’altra. Fins ara, que s’han presentat en societat
les restes fòssils de MRD-VP-1/1, un crani gairebé complet d’‘Australopithecus
anamensis’, una espècie poc coneguda i de difícil encaix a l’arbre genealògic.
L’anàlisi de la troballa permet afirmar que Lucy i MRD van conviure almenys 100.000
anys. Les característiques norfològiques i les datacions de MRD fan pensar que
també és un ancestre de Lucy i, per tant, un dels primes ancestres coneguts
dels actuals humans.
El
crani de MRD es va trobar el 2016
a Etiòpia, una de les zones més riques en fòssils
antics. [...] El crani “representa un període comprès entre fa 4,1 i 3,6
milions d’anys. [...] Sempre s’havia considerat que l’A. 'anamensis’ (MRD) era
l’antecessor directe de l’A. ‘afarensis’ (Lucy), de manera que el primer
desapareixeria en aparèixer la
segona. A aquesta
continuïtat en la línia temporal es trenca ara: “Lucy i els seus parents
pròxims van conviure durant almenys 100.000 anys”.
[...]
Les dades més sorprenents són les que emparenta part d’aquesta morfologia i la
que, contràriament, assenyalaria MRD com el més proper als seus probables
antecessors. [...] El trencament de la línia temporal, les correlacions en la
morfologia del crani i el fet d’haver coexistit durant un període tan llarg de
temps, “obliga a repensar” l’origen dels primers ancestres humans i, pel cap
baix, a “reescriure l’arbre genealògic”. Dit d’una altra manera: si bé no hi ha
dubtes que Lucy és la nostra mare africana, MRD planteja dubtes raonables sobre
quins serien els seus pares en la línea de l’evolució.
Xavier Pujol Gebellí, Qui eren els
veritables pares de Lucy?, La Vanguardia 29-08-2019.
El
professor gibraltareny Clive Finlayson ofereix noves dades sobre aquesta
espècies que va coexistir amb l'Homo sapiens i fins i tot va interactuar i s'hi
va aparellar durant anys. De fet, tots els europeus tenen avui entre un 1,8% i
un 2,6% d'herència genètica neandertal.
L'arqueòleg
suggereix que els neandertals no estaven gaire allunyats intel·lectualment dels
Homo sapiens.
Es
traca d'una espècie humana que va viure a Europa, des de Gibraltar fins a
Sibèria i en algunes zones de l'Orient Mitjà. La seva desaparició és un tema de
debat no resolt entre científics.
Els
neandertals van desaparèixer per l'acció combinada del clima, del seu escàs
nombre d'individus i, també, de l'arribada dels homes moderns, segons
Finlayson. "A Gibraltar van durar més temps perquè sempre va fer un clima
més benigne que a la resta d'Europa".
Adolfo S. Ruiz, Germà neandertal, La
Vanguardia 29-04-2019.
El Yeti?
Fins
ara només s'havien trobat quatre fòssils de denisovars. Els científics van
aconseguir seqüenciar-ne el genoma i van arribar a la conclusió que es va
separar del neardentals fa uns 450.000 anys, tot i que van tornar a encreuar-se
amb ells i amb els Homo sapiens.
El
1980, un monjo va trobar per casualitat un fòssil extraordinari. Afortunadament
el va guardar amb molt cura fins que, el líder de la seva comunitat religiosa
el va lliurar a la Universitat de Lanzhou. El fòssil era la meitat de l'os de
la mandíbula. Una anàlisi d'isòtops radioactius va revelar que té com a mínim
160.000 anys d'antiguitat. Fins ara, les restes humanes més antigues d'Homo
sapiens trobats a l'altiplà del Tibet eren de fa entre 30.000 i 40.000 anys.
Elsa Velasco, Trobat el fòssil d'un
misteriós humà arcaic al Tibet, La Vanguardia 2-05-2019.
Denissovans
Com
i qui són els denissovans continua sent una incògnita. Les poques mostres d'ADN
que es van poder recuperar dels fragments trovats a Deníssova apuntaven a una
possible línia de continuïtat amb algunes poblacions asiàtiques actuals. Pel
que sembla, el fragment de mandíbula localitzat al Tibet podria correspondre a
un ancestre llunyà de les poblacions de xerpes actuals, així com de poblacions
tibetanes i malàisies.
La
resta fòssil tibetana va ser localitzada a una cova de l'àrea de Xia.he l'any
1980. Posteriorment es va establir l'existència dels denissovans fonamentat en
que la mandíbula de Xia-he i les restes de Deníssova formen part del mateix
llinatge emparentat amb els neardentals.
Sembla
confirmat que el fragment ossi correspon a un individu que hauria viscut fa
160.000 anys a les planures tibetanes situades per sobre dels 3.000 metres
d'alçària. Això vol dir que estava adaptat a viure en condicions extremes de
falta d'oxigen, un tret que avui conserven xerpes i poblacions afins. Aquesta
dada és important perquè confirma que s'hi haurien adaptat molt abans que
l'arribada dels humans moderns, fa entre 30.000 i 40.000 anys.
La
troballa ajuda a entendre la història evolutiva dels hominins a l'est de
l'Asia. Ho conformaria el f et que alguns dels trets genètics identificats al
nou denissovà coincideixen amb traces que s'han conservat evolutivament en les
actuals poblacions xineses.
X.P.G., Troben restes de denissovans,
parent del neardental, al Tibet, Ara 2-05-2019.
