L’abús de poder per part dels cabdills autoritaris ha estat i és una constant en la història dels pobles. El que resulta més nou és la tendència d’alguns lideratges, democràticament legitimats, on l’abús de poder assoleix fins i tot l’àmbit sexual. A Europa, i al nostre país, tenim exemples molt coneguts i actuals de líders imputats i fins i tot condemnats per pràctiques abusives, sexuals o de corrupció econòmica i política. El tret comú d’aquests líders és l’abús, no pas que tinguin relacions sexuals legítimes, però consentides mútuament.
La paradoxa és que aquestes pràctiques en la majoria dels casos, tret dels moments puntuals on apareixen denunciats, reforcen el poder i fins i tot incrementen el suport dels ciutadans. Molts d’ells són conscients d’aquest fet i s’envalenteixen i desafien aquells que els retreuen la seva actuació, tot sabent que la publicitat de l’abús els fa més estimats pels seus.
De quina pasta estan fets aquests líders que estimem? L’escriptor francès Étienne de La Boétie es referia el 1553 a les servituds voluntàries per descriure el fet que “els tirans com més roben, més exigeixen, i com més s’arruïnen i destrueixen, més obtenen i més servitud obtenen”. Però va ser Freud a la ‘Psicologia de les masses i anàlisi del jo’ que ens va oferir una anàlisi precisa de la funció de l’amor al líder i la submissió que comporta. Freud, (...) planteja dues característiques del líder: que faci la impressió d’una força considerable i que disposi d’una gran llibertat libidinosa. Un líder amb aquests atributs és estimat pel poble perquè permet a cadascú revestir-se, en la seva servitud, de la fantasia d’una omnipotència “a què no hagués aspirat mai”. Allò que un no pot aconseguir –o que no seria capaç de realitzar, tot i que ho pensés– el líder ho efectua per ell.
Avui veiem com alguns líders actuals fan d’aquesta “llibertat libidinosa” un tret personal destacat, sense cap pudor. El seu mode de satisfacció sembla no regir-se pels límits de l’humil mortal i l'exhibició de l’opulència i de certa obscenitat és una dada bàsica del seu estar en el món. Mostrar luxe amb el que viuen els enforteix, tot i els "escàndols mediàtics". Freud va percebre i va avançar una mica el que avui és més veritat que mai. Un líder capaç de fer de la mediocritat, la vulgaritat i fins i tot l'abús, un estil de comandament, té assegurada la servitud de molts ja que aconsegueix que la realitat vital d'aquests subjectes, propera a aquesta mediocritat, s'elevi a un estatus d'ideal de vida.
Quan el robatori, la violència, el menyspreu de l'altra, l'abús sexual, passions no alienes a l’humaà, esdevenen atributs d'un líder,
adquireixen per això una legitimació popular i augmenten considerablement el carisma del cap. El seu estil legitima les passions
dels seus seguidors encara que aquests no s'atreveixin a durr-les a terme.
adquireixen per això una legitimació popular i augmenten considerablement el carisma del cap. El seu estil legitima les passions
dels seus seguidors encara que aquests no s'atreveixin a durr-les a terme.
D'aquí que la pasta d'aquests líders no sigui res especial ni d’un valor extraordinari. N'hi ha prou que es tracti d'un personatge amb
una elevada sobreestimació de si mateix, disposat a mostrar seus
excessos, el seu consum il·limitat, l’impudor de la seva satisfacció. D'aquesta manera obtenen l'estima de aquells que voldrien assemblar-s'hi,
sortir de la seva misèria neuròtica i gaudir com ell sense culpa ni cap obstacle.
una elevada sobreestimació de si mateix, disposat a mostrar seus
excessos, el seu consum il·limitat, l’impudor de la seva satisfacció. D'aquesta manera obtenen l'estima de aquells que voldrien assemblar-s'hi,
sortir de la seva misèria neuròtica i gaudir com ell sense culpa ni cap obstacle.
José R. Ubieto, Per què estimem els nostres líders?, La Vanguardia 22-05-2011.
