L’augment d’expectatives augmenta la probabilitat de decepció(...) Valorem molt el que no tenim, i amb freqüència tornem a valorar-lo quan ho perdem(...) És com si el present estigués infectat per urgències futures, les quals ens mantenen inquiets i distrets.
Això té una explicació psicològica i una altra social. La nostra percepció del benestar s’ha tornat ‘diferencial’. No té relació amb el que experimento objectivament. Només percebo la diferència entre el que esperava i el que tinc. Si espero poc, les possibilitats de frustració seran escasses; si espero molt, al contrari, seran nombroses(...) La societat de consum és l’element que unifica totes les cultures i provoca un augment de benestar objectiu acompanyat d’una disminució de la capacitat per gaudir d’aquest benestar.
Vivim una “cultura de la incentivació contínua del desig”. Això no havia succeït mai(...) Ara el món del consum necessita recolzar-se en una maquinària continua de producció de desitjos, promeses de felicitat i foment de les expectatives(...) Tot està –aparentment- a tocar, m’ho ofereixen, disponible. Però quan decideixo deixar-me arrossegar per aquesta seducció, l’objecte incitant es retira, es torna esquivo, es converteix en impossible(...) El món de la publicitat m’assegura que puc aconseguir tot el que no puc aconseguir, la qual cosa produeix una continuada frustració (...)
Per mantenir la producció s’ha de fomentar el consum i per fomentar el consum cal augmentar els desitjos(...)
Llegeixo en una revista especialitzada: “La publicitat ens ajuda a mantenir a les masses insatisfetes amb el seu mode de vida (...) les persones satisfetes són pitjors clients que les persones frustrades”(...)
Estem dolçament empresonats per un sistema molt ben armat de conceptes, creences, expectatives, institucions que ens permet augmentar el nostre benestar, al mateix temps que ens incapacita per ser conscients d’això.
José Antonio Marina, ¿Por qué si estamos tan bien nos sentimos tan mal?, La Vanguardia 12-08-2007.
L’ésser humà no busca el seu propi bé: desitja estar sa, però fuma; estima la seva parella, però se’n va amb una altra (...) reprodueix el malson... Una vegada i una altra... (...)
Lluís Amiguet, entrevista a Pierre Magistretti, “La paraula pot guarir com un fàrmac”, La Vanguardia 9-12-2011.
Nosaltres, i la
nostra felicitat
Solem
tenir una imatge edulcorada de nosaltres mateixos. Però si ens coneixem, si
intentem ser autèntics i assumir les nostres limitacions, ens abocarem a
intentar superar-les. L'altra opció és la fugida permanent.
Una
persona per ser feliç, s'ha de sentir bé amb si mateixa, i un no se sent bé si
sap que és un frau.
En
la nostra societat els joves són els menys feliços perquè estan menys preparats
per a la vida, els hem anat retirant les pedres del camí i no tenen cap
resistència a la frustració.
Ima Sanchís, entrevista a Mª. Jesús Álava,
"L'autoengany ens impedeix de ser feliços", La Vanguardia 1-12-2016.
