(...) la cobdícia és un pou sense fons (...) és una actitud enfront a la vida. El cobdiciós vol tot el propi i l’aliè, no suporta que algú tingui quelcom que ell no té (...), és un parent molt proper de l’envejós (...)
I la corrupció segueix a la cobdícia com un gos al seu amo, les persones cobdicioses s’envolten de corruptes amb els quals poden teixir els seus “maneigs” i així es va construint una ficció que ostenten com si fos una realitat. Però la realitat-real és tossuda i s’imposa més aviat que tard i els castells de cartes es desplomen a la menor brisa d’honradesa que bufi.
Remei Margarit, Servidumbre voluntaria, La Vanguardia 28-02-2009.
Vici del sXXI
(...) [avui dia els que més tenen són també els que més volen per avarícia] És el vici del segle XXI. (...)
Hi ha milionaris que roben perquè se senten pobres: pateixen sentiments de privació al comparar-se amb amics encara més rics (...).També per això roben compulsivament. (...) I se senten així amb la mateixa intensitat amb la qual un famolenc cerca menjar en el tercer món.
Lluís Amiguet, entrevista a George Freud Loewenstein, “Hay millonarios que roban porque se sienten pobres, La Vanguardia 17-10-2009.
Actuació honorable o avantatjosa
El nou supòsit és que els individus no actuaran de forma honorable sinó avantatjosa: mai perdran una oportunitat d’obtenir una guany. En una societat obsessionada pels diners, l'única manera de frenar aquesta tendència és imposar sancions externes.
(...). Després de tot, la naturalesa humana no només és inherentment avantatjosa, sinó que sent satisfacció pels guanys obtinguts astutament, per exemple, al trobar formes de donar la volta a la regulació.
Robert Skidelsky, Honestidad parlamentaria, La Vanguardia 4-1-2009.
Madoff
Patim a Madoff, i altres com ell, i encara patim l’avarícia de Wall Street i la banca, on els posseïdors dels millors expedients acadèmics s’estan pagant sous increïbles amb els nostres impostos. (...) ¿quant s’ha de pagar a un banquer per a que es senti ben retribuït? (...) ¿Quant ha de cobrar un gestor o un polític per no tenir la temptació de robar?
[Robar no és quelcom de nou precisament]. No, però el que sí és nou i preocupant és que tot el nostre sistema es fonamenti en el foment de l’avarícia sense límits.
[Tampoc l’avarícia és novetat] Però abans s’acumulava per invertir i crear llocs de treball –per això els altres hi contribuíem-, però ara s’acumula sense cap relació amb l’economia productiva. (...) Perquè el nostre sistema –des de preescolar fins la jubilació- ens està educant per a que confonguem la nostra autoestima amb els nostres resultats. I forma acumuladors compulsius obsessionats amb aconseguir resultats quantificables: sou, càrrec, mèrits, carrera, bens, automòbils, pisos ... Aquests números els donen la mesura de la seva autoestima. (...)
(...) la presentació en la borsa dels comptes trimestrals de resultats: [és] un curt-placisme que desincentiva la inversió a llarg termini, la que crea riquesa duradora i creixent. (...)
Lluís Amiguet, entrevista a Ken Blanchard, “Las buenas notas por sí solar forman malas personas”, La Vanguardia 21-10-2009.
