En el món modern, certes emocions són considerades tabú. Poques persones parlen que, a vegades, senten una ira furibunda vers altres persones del seu voltant sense un motiu clar. Tampoc de l'enveja que ens corrou quan algú (inclús un amic o familiar) ha aconseguit quelcom que a nosaltres ens hauria agradat aconseguir, o de la necessitat de venjança (encara que sigui imaginària) conra aquells que ens han superat, o del sentiment puntual d'estar absolutament farts de persones a les quals, per altra banda, estimem. El món modern ha apartat aquest tipus de sensacions de la nostra vida. Però aquesta tàctica, com qualsevol altra que utilitzem, té els seus punts febles.
Els que són favorables a una sentimentalitat políticament correcta afirmen que és millor suprimir aquests tipus d'emocions dels contes, les pel·lícules i les cançons. Segons ells, explicitar aquest tipus de sentiments augmentaria la seva incidència. I per això és millor que no surtin a la llum. (...)
Però per altra banda, des que es va iniciar la polèmica, hi ha persones que defensen la no proscripció d'aquests sentiments. El primer argument a favor d'aquesta 'sortida de l'armari' de les emocions negatives té a veure amb les estadístiques. Els arguments dels detractors no es corresponen amb les xifres.
(...) Els partidaris de treure’ls a la llum pensen que formen part del 'harware' biològic de l’ésser humà i seria molt poc sa no treballar-los.
Segons els que opinen així, no es tracte d'evitar que certs tipus de sensacions no sorgeixin (això és impossible), sinó més aviat de canalitzar-les d'una manera adaptativa el medi en el qual vivim, cercant una narrativa sana en la qual aquests sentiment existeixin però amb la possibilitat d'autocontrolar-los o emprar-los per alguna cosa positiva. (...) Per canalitzar-los correctament, això sí, hem de saber detectar-los amb antelació. Una cosa ben difícil de fer si la nostra societat s'entesta a ocultar-los.
Luis Muiño, Emociones que no se confiesan, ES 28-08-2010.
Posar paraules a les emocions
Cal
posar paraules a les emocions. Si no els hi poses, no arribes a controlar-les.
Quan els nens es barallen, cal separar-los de seguida, que admetin les seves
emocions, les identifiquin, les expressin i les comparteixin.
Neguem
les nostres emocions perquè no sabem discernir-les i prendre prou distància
respecte al que sentim per distingir-les de fets i raons. Estem embargats per
elles. Ens posseeixen. Emocions profundes i sostingudes en el temps es barregen
amb les de l'instant.
Els
nens conflictius solen venir d'entorns conflictius, perquè el cervell és
plàstic i s'estructura a partir del que observa. Els nens reprodueixen el que
veuen. Treballar la maduresa emocional a l'escola és una inversió en el futur
de tots. Hi ha nens que n'apallissen d'altres per comunicar-se, perquè no se'ls
ha ensenyat a comunicar-se d'una altra manera.
Qualsevol
ésser humà quan aconsegueixen superar un conflicte amb els altres sense caure en
la rancúnia se senten alegres. Cal escoltar les necessitats de l'altre sense
renunciar a les pròpies. I requereix aprenentatge. No és instintiu. Escoltar el
que colen els altres no només és bo per als altres, sinó també per a un mateix.
Lluís Amiguet, entrevista a Céline Álvarez,
"D'un conflicte se'n surt posant paraules a les emocions", La Vanguardia 16/12/2017.
