[són] aquest gran equip de salvadors, amb l’adrenalina sempre a punt de saltar(...)“Quan baixo per una pendent nevada o em despenjo per una paret, les sensacions són diferents de si és oci o treball (...) En els rescats, on vivim situacions similars a les sentides en les escapades d’oci, aquestes adrenalina i dopamina que tant plaer donen als amants del risc extrem semblen bloquejar-se”(...) “l’adrenalina només es dispara quan la cosa no va bé”(...)
Javier Ricou, Tirvia, Rescates al límite, La Vanguardia 15-02-2009.
Exposar-se a una situació incerta o perillosa suposa una situació difícil d’explicar, malgrat això, algunes persones senten una atracció especial vers el risc, com un iman irresistible que les empeny a viure al límit i a comprometre reiteradament la seva seguretat. (...).
L’atracció pel risc pot anar des de l’afició a esports o activitats que comportin cert perill, la necessitat de posar a prova les relacions, emprendre conductes arriscades, fregar la il·legalitat, provocar contínuament apuros econòmics o professionals ... fins actituds autodestructives com certes addiccions o posar en joc, conscient o inconscientment, la vida pròpia i aliena.
L’exposició al risc és captada per l’organisme com una amenaça per a la supervivència. Com a conseqüència es dispara l’adrenalina, els músculs es tensen, la respiració s’agita, augmenta el ritme cardíac i la persona es manté alerta, vigilant, focalitzant la seva atenció en el perill advertit.
Per alguns individus aquest estat d’activació resulta molt excitant. Segons els neurobiòlegs, es deu especialment als pics de dopamina, el neurotransmissor cerebral associat a les sensacions de plaer i benestar, que poden resultar addictives. (...)
Darrera de les conductes de risc sovint hi ha el que se’n diu una il·lusió de control. És a dir, la persona creu i pensa que sempre podrà dominar la situació.
(...) els qui perceben que freqüentment posen en perill les seves relacions, la seva salut o el seu treball, es poden plantejar què intenten encobrir o resoldre a través d’aquesta actitud. Potser suposa una manera d’escapar al tedi o bé un mode de construir una autoimatge de seguretat i intrepidesa, en la qual la por es troba desterrada.
No obstant, el que sovint impulsa realment vers el risc són aspectes emocionals inconscients. Aquesta actitud a vegades pot suposar una espècie d’autoboicot, doncs la persona no es permet assolir l’èxit en alguna faceta de la seva vida i opta per posar-la contínuament ne perill.
(...) I les conductes de risc, quan impliquen una descura greu vers la pròpia vida, sovint amaguen un desig inconscient d’autodestrucció. D’alguna manera es desafia al destí deixant la pròpia existència a mans de l’atzar.
El risc resulta un poderós estimulant. Aporta vivesa, intensitat, repte (...) i ens força a treure a la llum recursos personals (...).
Les persones acostumades a sentir-se satisfetes quan afronten i resolen un risc. (...) Tan problemàtica pot resultar una actitud imprudent i temerària com vacil·lar en excés, reemplaçant l’acció per l’anàlisi. L’arrel psicològica en ambdós casos sol ser una relació inadequada amb la por.
(...) La proximitat del perill fascina i pot esperonar una sensació de poder inaudita.
Cristina Llagostera, El País Semanal, 16-08-2009.
