Es tracte d’una actitud “moderna”, també coneguda com low impact.
(...) l’experiment d’aquest [home de baix impacte, HBI] veí de Gante de 48 anys: reduir al mínim la seva ‘petja ecològica’ en el planeta durant un any. En concret, fins a 1’6 hectàrees, l’espai que correspon a cada ésser humà per a un desenvolupament sostenible. La petja ecològica mesura l’impacte vital d’una persona sobre el planeta per satisfer les seves necessitats de consum i absorbir les seves deixalles. És tan desigual com la vida: 0’9 hectàrees per a un indi, 9’7 si vius a EEUU i 5’7 en el cas dels espanyols(...)
(...) sospesa, apunta i calcula la petja que deixaran cada un dels seus passos, però sense tornar-se boig: “(...) lo important són els canvis de veritat”. Els majors estalvis els ha assolit renunciant al cotxe en favor del transport públic, baixant la calefacció i aïllant terres i finestres. També ha bandejat gairebé tots els electrodomèstics.
Compres, les justes(...) La rebaixa en el consum d’aigua ha estat brutal: només obre l’aixeta per beure i cuinar. No es dutxa, es renta amb aigua de pluja(...) No menja carn ni peix(...) compra la verdura directament a un pagès local, sempre de temporada. La resta d’aliments són ‘bio’, excepte si venen de lluny.
“No compro productes congelats ni processats, així que cada dos dies haig d’anar a comprar llet, pa (...) Això porta temps”(...) [els seus dos fills participen a gust en el projecte del seu pare i] van a escola a Gante, on molts centres han prohibit el paper d’alumini o de plàstic per embolicar menjar(...)
No deixa de ser irònic que després de treballar durant anys en una consultora de temes ambientals, els seus consells mai hagin tingut tanta atenció com quan ha deixat de treballar(...) “És quelcom que el moviment ecologista també ha d’aprendre, no n’hi ha prou en donar xifres”.
(...) quan s’acabi l’experiment, crec que, sent menys estricte, ho seguiré fent gairebé tot (...) Ser un home de baix impacte no només és bo pel planeta (...) el que més hi guanya amb la vida de baix impacte soc jo. És més sa, més barat, més tranquil, millor”.
Beatriz Navarro, El hombre de bajo impacto, La Vanguardia 19-01-2009.
Colin Beavan no només va decidir flagel·lar-se per pròpia voluntat durant tot un any, sinó que va dur a l’extrem la seva ‘tortura’ renunciar també a l’electricitat a casa seva, al menjar a domicili, als bolqués d’usar i llençar per a la seva filla petita i fins i tot al paper higiènic. L’únic que va consumir va ser aliments produïts localment. (...) I ho va fer a Nova York, on viuen vuit milions de persones, a les quals volia servir d’exemple en el que ell mateix va batejar com “No impact man”.
(...) El repte (...) no va ser fàcil, però el més important no ha estat superar-lo, sinó els ‘efectes col·laterals’ de l’experiment. La seva dona, una periodista que es definia a sí mateixa com una consumidora compulsiva (...) el va recolzar. Al començament, a contracor, però a mesura que l’experiment avançava va anar comprenent que renunciar a algunes de les seves debilitats la convertia de fet en una persona més feliç i més sana. (...).
Beavan també es va transformar. “Ens eduquen pensant en que la felicitat consisteix en acumular coses. Però el dia a dia de l’experiment ens va ensenyar que són les relacions humanes el que realment em fa sentir bé. A més, vaig començar a llegir sobre psicologia de la felicitat. Un cop tens les teves necessitats bàsiques cobertes, quan el teu sou arriba a uns 35.000 dòlars a l’any, tot el que li afegeixes no augmenta la teva qualitat de vida. Però, clar, això ningú t’ho diu. Et convencen per a que treballis sense parar per a que guanyis més diners per poder continuar consumint, i resulta que el realment important, estar amb família i amics, ho descuides”.
Juan José Millás, El superhéroe verde, El País semanal 20-09-2009.
