Un fumador intel·ligent, per exemple, és massa llest com per negar l'evidència que el tabac el perjudica, així que negarà de forma indirecta: dirà que sí que ho deixarà "però no ara".
[¿Tots els addictes neguen així?] També creuen que les conseqüències de l'addicció afectaran a tots els altres addictes menys –i no voldran aprofundir en el perquè- a ells mateixos. Així utilitzen la capacitat del nostre cervell de saber i no saber al mateix temps. Sovint, a aquesta capacitat l’anomenem esperança. (...) Ho observarà no només amb els addictes: també molts malats terminals tenen la suficient por per investigar el què els passa, però només gins a cert punt. A partir d’aquest cert punt, el malalt no vol saber res més. Nega l’evidència per deixar algun racó a l’esperança.
[¿Veritat a mitges dol la meitat?] I és més còmoda. Mantenir la lucidesa és un exercici tan dur com mantenir la línea (..).
Lluís Amiguet, entrevista a Shlomo Brezbitz, "Nuestro cerebro puede saber i no saber al mismo tiempo", La Vanguardia 6-05-2010.
