Quan intentem donar sentit a tot, llavors la primera temptació és Déu. O et creus el Gènesis sense més o, més sofisticat, veus l’evolució com un disseny intel·ligent inspirat per Déu o, més subtil encara: penses que Déu no crea l’univers, sinó que és l’univers el que està creant Déu(...) ho suggereix Teilhard de Chardin.
(...) els llibres sagrats estan plens de bones intencions i ajuden (...) sempre que no s’imposin, per descomptat(...)
Aquesta és potser la meva teoria més influent: la actitud intencional: som agents amb intencions i per això ens projectem i tendim a pensar que tot el que es mou com un núvol o un animal té una ment racional que tracte de fer quelcom. Així creiem que el riu tracte d’arribar al mar i la pluja que vol ploure: són personificacions que han determinat la història de la ciència.
[el riu] no té intenció conscient de fer res, per descomptat, no com nosaltres, però se la suposem, com se la suposem a tot el que es mou, i això determina el nostre mode de pensar i entendre el món.
Lluis Amiguet, La tentación es Dios, La Vanguardia 28-04-2008.
