“L’exercici o la lluita pel poder es converteixen en quelcom patològic quan la persona es torna unidimensional i anul·la o redueix dràsticament el resta de la seva vida per concentrar-se només en la política” (...) Quan s’arriba a aquest estadi, “no hi ha gairebé vida personal ni interessos ni activitats allunyades del món polític(...) El diàleg de cada dia també es va estrenyent i la persona ja no gaudeix (...) ja no pot sostenir una conversa distesa, i l’humor es va agrejant. “Lo patològic es mostra quan una activitat deixa de formar part important de la vida per ser la mateixa vida (...)”.
¿Perquè es cau en aquesta addicció? (...) “a vegades el poder opera com una droga la qual pretén omplir un buit interior, suturar una ferida psíquica o compensar un desequilibri. En aquests casos el polític s’aferra amb més desesperació al poder, i moltes vegades es desploma al perdre’l”.
(...) “gestionar bé el poder suposa: intel·ligència emocional, lideratge, equilibri, equips, capacitat per prendre decisions, planificació (...) i tot un conjunt de qualitats molt diferents al carisma”.
Piergiorgio M. Sandri, Políticos que caen en la adicción, ES 17-01-2009.
Temes relacionats: Poder: el darrer afrodisíac
Temes relacionats: Poder: el darrer afrodisíac
