(...) La tesi és que una persona ordenada està millor dotada per treballar en equip i per seguir instruccions, ja que sap complir les regles del joc i esperar el seu torn. (...)
D’on ve l’atracció de la societat per l’ordre? Els seus orígens es remunten al paradigma de l’eficiència de les màquines de la revolució industrial i de la imposició del model taylorista (...) Però molt abans, els dogmes religiosos van difondre la idea de l’ordre social en el si de la família. (...)
Malgrat això, no tot és negatiu en el desordre. Grans figues de la ciència, de la literatura o de la política en la seva vida van ser persones molt desorganitzades. (...) [Jean Piaget es justificava dient] “Perdo menys temps buscant quelcom quan ho necessito que ordenant cada dia”. (...)
Actualment, són molts els que defensen el desordre com estil de vida. (...)
Perquè una persona és desordenada? Existeixen diverses teories. Hi ha individus que no necessiten tenir control del seu entorn i prefereixen improvisar sobre la marxa. Altres , en canvi, són paradoxalment massa perfeccionistes: pensen que no disposen del temps necessari per fer-ho tot a la perfecció, amb la qual cosa la deixadesa s’acaba imposant. (...)
[Alguns] associen el caos a la creativitat i la flexibilitat. (...) existeix un punt intermedi on el rendiment és més eficient: el del desordre òptim. En aquest, les persones (i les empreses o les organitzacions) rendeixen al màxim quan aconsegueixen mesclar en la seva vida diària l’ordre i el desordre fins assolir “una situació única, original i difícil de copiar”. Amb la justa dosi de confusió (...) es descobreixen relacions entre coses juxtaposades que d’altra manera haurien estat difícils de veure.
L’individu desordenat, lluny d’arrossegar debilitats, compte amb diverses avantatges al seu favor. En temps canviants, com els actuals, s’adapta millor, de forma més dràstica i amb molt menys esforç. En canvi, els sistemes o les persones ordenades són molt més rígids, lents, han de seguir protocols establerts i els canvis que introdueixen solen ser petits.
(...) cada persona sap gestionar amb el seu propi codi el desordre. (...) quan es parla de desordre, tot és relatiu (...) existeixen matisos: persones que són ordenades en el treball, però un desastre a casa i a l’inrevés.
(...) cal distingir: desordre no significa descontrol. (...) Trobar la fórmula ideal entre organització sistemàtica i el desgavell absolut és gairebé un art.
Piergiorgio M. Sandri, El desorden, ES 7-03-2009
