(...) considerem el patiment com quelcom antinatural. (...) ens inculquen que si patim és perquè volem. I dur a sobre la idea que som culpables del nostre patiment si que ens l’augmenta.
La imatge que projecten els que ens envolten, amb les seves cuirasses, també ens porta a creure que els únics que patim som nosaltres.(...)
Tots patim, està clar; el que ens diferencia és com interpretem aquest patiment i com el gestionem. El mateix patiment s’eixamplarà o reduirà segons el que fem amb ell; per això, si aprenem a patir, patirem menys.(...)
El patiment pot donar unes grans i utilíssimes lliçons d’humilitat.(...).
Quan es parla d’acceptar el patiment, el relacionem amb “resignació”. I no, no té res a veure “acceptació” amb “resignació”. Solem associar la resignació amb el no fer res perquè no es pot canviar. En canvi, quan acceptem el patiment, quan som capaços de mirar-lo a la cara, enlloc d’evitar d’evitar el que ens preocupa perquè no volem que ens faci patir, ens arremanguem i comencem a actuar per solucionar-ho. Quan volem evitar el patiment, evitem també la solució del problema; quan l’acceptem, tenim més punts per resoldre’l.
(...) Si no som capaços de patir, no podrem suportar la situació, ens desbordem i no millorarem res.
Es tracta, doncs, d’acceptar el patiment i deixar-li un espai. No deixar que es desbordi i afecti a totes les àrees de la nostra vida, hem de posar-li uns límits i intentar fruir de la resta de coses que ens ofereix la vida.
Jenny Moix, Si sabe sufrir sufrirá menos, El País semanal, 17-05-2009.
