Autoestima Capacitat humana d’autovaloració, essencial per a la supervivència psicològica. Autovaloració Sentiment del valer propi, que pot oscil·lar entre el sentiment de superioritat i el d’inferioritat. |
Font: Gran diccionari de la llengua catalana, diccionaris de l’Enciclopèdia, 1998
Autoestima Valoración de uno mismo. Valoración Acción de valorar. Valorar 1 Atribuir más o menos valor a una persona o una cosa.También reflex. · Sin adverbio, significa atribuir mucho o considerable valor. 2 Evaluar o tasar una cosa; determinar su valor. |
Font: Diccionario de uso del español, Edición abreviada por la Editorial Gredos
Si aquests definicions no us han satisfet la vostra curiositat o interès, podeu anar a:
Degut al caràcter d’aquest article el reproduirem (traduït) en la seva major part.
Des del punt de vista emocional, tot el que una persona no es dóna a si mateixa ho busca en la seva relació amb els altres: afecta, confiança, reconeixement... La independència passa per aprendre a auto-abastir-se.
És hora de reconèixer-ho: en general som una societat d’”erudits racionals” i “analfabets emocionals”. No ens han ensenyat a expressar amb paraules els remolins d’emocions, sentiments i estats d’ànim que deambulen pel nostre interior. I aquesta ignorància ens porta a imaginar el que ens succeeix per dintre, sofrint les seves conseqüències.
Degut a la nostra manca de coneixement i entrenament en intel·ligència emocional, solem reaccionar o reprimir-nos instintivament cada cop que ens enfrontem amb l’adversitat. Amb prou feines ens donem espai per comprendre el que ha succeït i de quina manera podem canalitzar de forma constructiva el que sentim. D’aquí que ens convertim en víctimes i botxins del nostre dolor, el qual intensifiquem al tornar a pensar en el succeït. En això consisteix viure inconscientment: en no donar-nos compte que som co-creadors del nostre patiment.
Pel camí, les ferides provocades per aquesta guerra interna ens deixen un pòsit de pors, angoixes i carències. I l’experiència de malestar facilita que creem una de les grans mentides que preconitza aquest sistema: que el nostre benestar i felicitat depenen de quelcom extern, com els diners, el poder, la bellesa, la fama, l’èxit, el sexe...
Sota la fascinació d’aquesta falsa creença i de forma inconscient, vivim com si treballar darrera del de fora fos més important que cuidar i atendre el de dintre. Prioritzem el “com ens veuen” al “com ens sentim”. I no només això. Aquest condicionament també ens mou a utilitzar molt del que fem i diem perquè els altres ens coneguin, ens comprenguin, ens acceptin i ens estimin. Així és com esperem recuperar la nostra estabilitat emocional.
Però la realitat ens demostra que seguint aquesta estratègia no solem aconseguir-la, i que en l’intent acabem oblidant-nos de nosaltres mateixos. Per això patim. A l’anar per la vida trencats per dintre, ens tornem més vulnerables enfront a les nostres circumstàncies i molt més influenciables pel nostre entorn familiar, social i professional. El que pensin els altres comença a ser més importants que el que pensem nosaltres mateixos.
Al continuar nus per dintre, poc a poc ens vestim amb les creences i els valors de la majoria, i comencem a pensar i a actuar segons les regles, normes i convencions que ens han estat imposades. A través d’aquest “pensament únic” és com es consolida el ‘statu quo’ establert pel sistema.
A vegades ens mostrem arrogants i prepotents a l’interactuar amb altres persones, creient que aquesta actitud és un símptoma de seguretat en nosaltres mateixos. En canvi, quan ens infravalorem o ens menyspreem, pensem justament al contrari. Malgrat això, aquestes dues conductes representen les dues cares d’una mateix moneda: falta d’autoestima. És la nostra carència comú. I malgrat ser devastadora és pràcticament invisible.
Què és llavors l’autoestima? Podria definir-se com “la manera en la qual ens valorem nosaltres mateixos”. I no es tracte de sobre o subestimar-nos. La veritable autoestima neix al veure’ns i acceptar-nos tal com som.
La manca d’autoestima te greus conseqüències, tant en la nostra forma d’interpretar i comprendre el món com en la nostra manera de ser i de relacionar-nos amb els altres. Al mirar tant a fora, ens sentim impotents, ansiosos i insegurs, i ens deixem vèncer per la por i corrompre per la insatisfacció. També discutim i ens barallem més sovint, la qual cosa ens condemna al soledat o la ira. I ja que seguim fingint el que no som i reprimint el que sentim, correm el risc de ser devorats per la tristesa i consumits per la depressió.
De tant mirar enfora, les nostres diferents motivacions es van centrant en un mateix objectiu: aconseguir que la realitat s’adapti als nostres desitjos i expectatives egocèntriques. Així és com pretenem conquerir algun dia la felicitat. Malgrat això, ja que no podem saciar aquestes falses necessitats, ben aviat interpretem el paper de víctimes, convertint a nostra existència en una frustració constant.
Experts en el camp de la psicologia de la personalitat afirmen que aquest egocentrisme –el qual s’origina en la nostra primera infància- condiciona el nostre pensament, la nostra actitud i la nostra conducta, formant lentament la nostra personalitat. Així, la falta d’autoestima obliga a moltes persones a compensar-se emocionalment, mostrant-se orgulloses i superbes.
Al negar les seves pròpies necessitats i perseguir les dels altres, són les darreres en demanar ajuda i les primeres en oferir-la. Encara que no solen escoltar-se a si mateixes, es veuen legitimades per emprenyar i donar consells sense que se’ls demani. D’aquí que solen crear refús i es vegin acorralades pel seu major enemic: la soledat.
En altres casos, aquesta carència força a algunes persones a projectar una imatge de triomf en tot moment, inclús quan se senten derrotades. Cegades per l’afany d’enlluernar per ser reconegudes i admirades, es tornen addictes al treball, relegant la seva vida emocional a un segon pla. La vanitat les condemna a amagar-se sota una màscara de luxe i a refugiar-se en una gàbia d’or. Però sota aquestes falses aparences pateixen un profund sentiment de buit i fracàs.
L’absència d’autoestima també provoca que algunes persones no s’acceptin a si mateixes, i es construeixin una identitat diferent i especial per reafirmar la seva pròpia individualitat. No suporten ser considerades vulgars i fugen de la normalitat. I solen crear un món de drama i fantasia que acaba per embolicar-los en una aura d’incomprensió, desequilibri i malenconia. I al comparar-se amb altres persones, solen sentir enveja per creure que els altres posseeixen alguna cosa especial que a elles els falta.
El denominador comú d’aquesta carència és que ens fa caure en l’error de buscar en els altres l’afecte, el reconeixement i l’acceptació que no ens donem a nosaltres mateixos. La paradoxa és que es tracte precisament de fer el contrari. Només nosaltres podem nodrir-nos amb ‘això’ que veritablement necessitem. (...)
Els altres no ens donen ni treuen res. I mai ho han fet. Només són miralls que ens mostren el que tenim i el que ens falta. Ja ho va dir el filòsof Aldous Huxley: “L’experiència no és el que ens passa, sinó la interpretació que fem del que ens passa”. L’únic que necessitem per gaudir d’una vida emocional sana i equilibrada és conrear una visió més objectiva de nosaltres mateixos. Només així podrem comprendre’ns, acceptar-nos i valorar-nos tal com som. I el mateix amb els altres.
El secret és dedicar més temps i energia a liderar el nostre diàleg intern. Hem de vigilar el que ens diem i com ens tractem, i al mateix temps el que diem als altres i com els tractem.
La verdadera autoestima és sinònim d’humilitat i llibertat. És el coixí emocional sobre el qual construïm el nostre benestar intern. I actua com un escut protector que ens permet preservar la nostra pau i el nostre equilibri independentment de quines siguin les circumstàncies. Els filòsofs contemporanis en diuen “assolir l’èxit més enllà de l’èxit”. Diuen que quan una persona és veritablement feliç, no desitja res. Només serveix, escolta, ofereix i estima.
Podem continuar sofrint pel que no ens donen la vida i els altres, o podem començar a atendre’ns i abastir-nos a nosaltres mateixos. És una decisió personal. I ho vulguem o no, la prenen cada dia.
Assertius i autèntics |
La maduresa no és un premi que es guanya amb el pas del temps, sinó que és una conseqüència de responsabilitzar-nos de la qualitat de la nostra pròpia vida emocional. Gaudir d’autoestima és possible. Només cal observar amb més deteniment a les persones que s’autoabasteixen a si mateixes: són assertives (diuen el que senten i pensen de forma serena i pacífica, sense agredir mai a ningú), tenen confiança en si mateixes (no necessiten aferrar-se a cap persona, creença o institució per lliurar-se de la inseguretat i la por) i són autèntiques (viuen d’acord amb els seus valors essencials, i són honestes amb elles mateixes i amb els altres). |
Borja Vilaseca, Anatomía de la autoestima, El País Semanal 15-03-2009
